Entrevistes | Revista 1309/09/2003

Alfred Huguet Ferré, de ca l'Olla

"De vegades, mentre m’esperava entre una i altra cosa del forn, me n’anava a caçar... "

El forn de pa, obert l’any 1853 pel seu padrí Policarp (Carpo, primer de les quatre generacions de forners de ca l’Olla, el qual amb 28 anys va venir de Reus per instal·lar-se a Vilaplana), ha esdevingut l’eix vertebrador d’una agradable conversa on s’hi han barrejat tot un seguit d’anècdotes i vivències més o menys doloroses, divertides o curioses.

Quin és l’origen del renom de ca l’Olla?
Aquí, als baixos de casa hi havia un alambí on s’hi feia aiguardent, i la caldera on bullia és precisament l’olla d’on prové el nostre renom.

I de la mina que teníeu al pati, què me’n podeu explicar?
A la mina hi anava tothom a buscar aigua, encara que era de ca l’Olla; i va seguir així fins que es va embussar. Penseu que fins i tot les dones venien a rentar roba a les basses de fora, al pati. Hi havia també un pou d’on els veïns treien aigua per a refrescar el vi, o també recordo quan va servir per a cuinar el menjar dels soldats de l’Hipomòbil (que era un destacament que portava mules a la reraguarda durant la guerra)

Quin és el primer record que en té, del forn?
Recordo que quan marxava la llum, havíem de pastar a mà, i també del xerric que teníem (l’Amadeu Molí), que anava a repartir el pa per les cases.

Fèieu pa cada dia?
Sí, cada dia a partir de migdia ja n’hi havia. Ens havíem d’aixecar molt aviat per pastar, esperar que el pa fermentés, fer foc, enfornar i treure el pa per a vendre’l. Hi havia vegades que mentre m’esperava entre una i altra cosa, me n’anava a caçar... De fet, teníem obert tot el dia.

I quin pa trèieu?
Fèiem quasi tot el pa de quilo i de mig, però també redó; després va venir el "xusco", les coques amb recapte, de llardons, adobades i, per Pasqua, també havíem fet mones (amb els ous). Les coques amb recapte les feien les mateixes dones, s’ho portaven tot de casa (menys la pasta, que l’estiràvem naltros). Penseu que alguna vegada havíem d’anar a buscar les dones a casa; o com la Serafina, que la vam anar a buscar un dia als Rentadors!

Quan vau deixar de pastar a mà?
Fins al 1921 no hi va haver electricitat, i s’havia pastat sempre a mà, aquell mateix any es va comprar la màquina i tot va canviar.

I del temps de la guerra, amb el racionament i les mancances de tot tipus, quin record en teniu?
El 14 de març del trenta-nou van posar el pare a la presó, a Salamanca. Vam haver de llogar un senyor de l’Aleixar per fer pa. L’ajuntament d’aleshores no el va deixar treballar, i es va posar un altre forner "a mitges" al nostre forn. Durant els tres anys que el pare va "estudiar" a Salamanca, vam seguir així. El 7 de març del quaranta-dos va sortir amb la condicional. Van ser anys molt difícils. Tot es va acabar amb tres forners al poble, que ens vam haver de repartir la venda; al final va poder més la política que l’evidència, i l’autoritat va decidir que pastaríem tres dies cada forner.

I quan vau decidir que tancàveu el negoci?
Va ser quan a la M. del Carme i al Xavier els va agafar una al·lèrgia a la pols de la farina. L’últim que vam fer van ser panets i coques adobades pel bateig de la Maria Savall, per cap d’any del setanta-cinc. Des d’aleshores m’he concentrat en la pagesia i la cacera.

Ens podeu explicar alguna cosa de les primeries de la cacera al poble?
Mireu, el primer porc senglar el va matar el Ramon Conso i un altre, un tal Matamoros (que era carboner). I el primer que es va matar anant en cacera va ser el 16 de febrer del cinquanta-vuit (l’endemà va néixer el meu fill Xavier), el va matar el Ceferino Bonet.

Ben cert, sabem que sou un gran amant de la caça...
Us n’explicaria un centenar d’anècdotes de la cacera. Mireu, una vegada, per Sant Jaume (en plena veda) vam dir de fer un tiberi a la font del Gaspes. Al dijuni, el Sebastià Vermell i jo vam anar-hi a pujar amb la seva mula el xampany i el menjar, per poder marxar l’endemà caçant al cingle del Mestret. Aleshores, mentre caçàvem, va venir el meu cunyat "Roberto" i ens va dir que no anéssim a la font, ja que ens hi esperava la guàrdia civil. Resulta que el Cisquet Betjau ho va descobrir perquè havia sentit que hi havia una denúncia. Per això vam esperar dues o tres hores i vam anar a la font (sense escopetes), i ja no hi eren. Tot es va acabar fent el dinar a la vinya Vella del Vermell, tan a les fosques que vam haver de fer llum amb un cassó ple d’oli i vetes d’espardenya!

Una altra vegada ens van fer una "putada": un dijous vam anar al "jabalí" en època de veda perquè feien mal a les avellanes. Vam matar la verra i un petit, però va quedar el verro i dos petits més, per això vam tornar-hi al dilluns. Algú ens va denunciar i la guàrdia civil em van venir a buscar a casa. No m’hi van trobar perquè jo era a Reus. Van parlar amb el Sebastià Vermell i ens van prendre les escopetes. Aleshores, com que l’alcalde era fora, el Pep Conso, que era el jutge, va haver d’intervenir, i no va trobar cap culpa amb aquell fet. A més, com que vam anar amb mossan Dalmau a veure el secretari del governador (que ens va rebre amb un: "¿qué? ¿Respaldados por las faldas de un cura, no?") tot es va acabar que la guàrdia civil va haver de tornar totes les escopetes casa per casa. Després, tots els afectats pel requisament d’escopetes vam fer un dinar a la caseta del Paraire i vam convidar el jutge, el rector, el Paco Cailà (l’advocat que ens va ajudar), i vam fer els pops que ens havia comprat mossan Prous a Cambrils.

Per cert, quina relació teníeu amb el rector, doncs?
La veritat és que jo no anava a missa, però era amic de tots. Mossan Dalmau era caçador i se n’anàvem junts a la serra de la Llena, on encara recordo com s’arromangava la sotana i amunt, cap a caçar! Recordo també que em venia a buscar la meva Ossa per marxar (i hi havia dies que tornava a tal i quina hora!).