Història - Tradicions i folklore - Història | Revista 70

Albert Manent. L'ofici de ferrer a l'Aleixar a mitjan segle XX

El contingut del treball adjunt realitzat per l'Albert Manent Segimon fa referència als vells oficis que es van perdent.
Retenir a la memòria allò que s'escapa de la vista va ser una de les dèries de l'historiador.
Me'l va entregar poc abans de morir i, si interessa, es pot publicar amb el permís explícit que em va atorgar  l'entrevistat.
 
Andreu Vernet Martí   (6 setembre 2017 )
 
 
 
          El 2011 Rafel Sans i Mariné, representa la tercera generació que ha conegut la manera de treballar d'un ferrer, tan sacrificada, quan no hi havia ni tractors ni cotxes per a adobar. El seu fill, Rafel, no ha viscut, doncs, aquella època. El pare del primer Rafel, Ramon Sans i Alberich ( l'Aleixar 1908-1977) era un home de caràcter fort, dreturer, de vegades amb gestos de mal geni, gran professional que no havia fet mai vacances. Es casà amb Teresa Mariné i Baiget, «del Corraló».  Ramon a punt d'alba, quan el dia clarejava, ja començava a ferrar animals.  Em diu el seu fill que aquella primera hora era la millor perquè, sobretot a l'estiu, hi havia poques mosques i així no inquietaven tant la bèstia. La tècnica era senzilla. El ferrer fermava una pota de l'animal a un plataner, que ell mateix havia plantat, i el posava de morros a l'arnella i així la mula o el cavall no es podien moure gaire. Si la bèstia era mansa la tasca era més fàcil.

Començaven per desclavar els claus de la ferradura, un per un, amb una mena d'escarpa i amb un martell. Treien la ferradura i amb unes estenalles grosses rebaixaven el casc aproximadament d'un centímetre. Acabaven d'arrodonir la feina amb un matavant. L'eina és una pala de trenta centímetres de llarg i vuit d'amplada, mànic de fusta, boca de tallant i voreres de ferro en forma de baraneta. El matavant -que en altres llocs en diuen botavant- era emprada gairebé arreu de Catalunya. El casc o «casco», com en deien popularment, és com un gran unglot que en el cas de les mules o cavalls petits no hi anaven bé les estenalles i ho feien directament amb el matavant. Si costava gaire de rebaixar, calia escalfar la ferradura  al fornal del ferrer. Feia una fumada i es posava damunt el casc i així que s'estovava, el ferrer podia acabar el seu treball perquè el casc quedava pla i s'hi podia tornar clavar la ferradura, que calia que quedés ben plana. Els cascos s'abocaven davant de cal ferrer a la Muralla, i acabaven per eixamplar el carrer, ja que era tot de terra.

          Rafel Sans continua explicant que molts animals anaven a ferrar-los cada tres o quatre mesos, però per exemple, un cavall que llaurés molt al tros anava gastant la punta de la ferradura pel fregadís amb el terra i arribava un moment que la bèstia només en tenia mitja. Volia dir que aquell cavall s'havia de ferrar cada mes.

          Com que els temps eren difícils i hi havia pocs diners, el ferrer Sans d'una ferradura gastada de cavall en preparava dues de somera. El mateix Sans, doncs, feia les ferradures i, quan tenia més clients, comprava bidons de cinquanta litres que, plens de ferralla, podien pesar noranta quilos. Els bidons procedien de vaixells desguassats. Amb els trossos de ferro en feien ferradures. Ho aprofitaven tot i de vegades es trobaven amb un ruc que havia perdut una ferradura.

          Tothom havia de passar per cal ferrer, el qual també tenia clients que pujaven de Maspujols i un parell de Vilaplana, on treballava un altre ferrer, que descendia de Prades, Rossend Alsina, «lo Rosendo». Cal recordar que a Maspujols hi havia un serraller que ferrava els animals: Enric Salvat, que després s'establí amb un fill a Castellvell i amb el mateix ofici.

          Van arribar les ferradures fetes a màquina, més polidetes, que es venien a la ferreteria Casals, de Reus. Sans també ens explica que son pare a la tarda feia arades, tallants, planxes, etc.  I al vespre anava a la paradeta del tros, on feia verdura i hi sopaven. En tornar a casa encara llossava les relles del dia.

          El vell Ramon Sans -a qui recordo quan venia al Mas de Segimon per resoldre qüestions de pous o de canonades d'aigua- també feia algunes dalles i alguna falç. Em diu el seu fill que amb les dalles calia afinar molt i saber picar damunt de l'enclusa, altrament les dalles no tallaven bé. Com a serraller, Ramon feia reixes, baranes, portes i sabia aprofitar tots els materials. Per fer l'escaire de la barana anomena una eina: la sentenella.

          Quan Rafel tenia quinze anys ja ajudava el pare,  el qual li comprà una enclusa, que conserva, però per a redreçar ferros li serveix més la del pare. Ramon Sans fabricava i venia aixades, destralons, podalls...

          Com que no es disposava d'acer, les destrals, si no eren bones, es doblegaven i calia fabricar-les amb ballestes de tren. Hi havia qui resseguia les vies i n'arreplegava alguna de trencada, que es venia amb la ferralla. Era tot un do d'artesà construir així destrals i altres eines.

          Li pregunto si feien carros i em diu que n'adobaven de vells i que treballaven amb el fuster de les Borges del Camp, Josep Seró (a qui succeí el seu fill), el qual s'encarregava de les peces de fusta  i Ramon Sans feia les de ferro. Els dos Sans, pare i fill, fa seixanta anys no feien de llauner i per tant no fabricaven gerres d'oli de llauna, però aviat exerciren de lampista i s'especialitzaren a posar aigua a les cases i igualment la llum elèctrica. Però, com que Ramon Sans no donava l'abast, tenia un germà, Lluís, hàbil en tots els oficis que exercia: sabater i ataconador: feia unes sandàlies, posava mitges soles, etc. De nit treballava de pastisser, cada diumenge tocava l'harmònium a missa i ho combinava tot per ajudar son germà en les tasques de l'electricista. Recordo, per exemple, que el 1980 Lluís Sans va posar l'electra, com es diu popularment, al nostre Mas de Segimon. Així Ramon i Rafel resolien les instal·lacions, les fuites d'aigua, com hem dit, hi posaven aixetes, etc. Relacionat amb l'aigua, pare i fill posaven o reparaven bombes dels pous i en Rafel fill es ficava a les mines.  Una vegada ho vam fer junts, per veure si hi havia una solsida o s'havia embussat la canonada.

          Fa mig segle que Rafel Sans va posar aigua corrent a moltes cases de Vilaplana. S'ho combinava amb el paleta local. I també calderes de llenya, després de gasoil. Per abastir les de llenya, de Vilaplana i de l'Aleixar, Rafel i Gúmer de la Cruz, hàbil en tantes coses, van tallar molts arbres del bosc i també olivers vells. Però ho van deixar a causa de tants permisos com havien de demanar.

          La transformació de l'ofici va venir cap al 1960 amb els motocultors i després amb els tractors i cotxes que s'havien d'apariar. Darrerament els bombos de les màquines d'avellanes s'espatllen molt  i alguns, sobretot en casos de grans propietaris, Pau o Josep Anglès.  Es veu que el soldó els gasta molt.

          Ara Rafel Sans i Mariné, cofat amb la seva boina històrica, té en el fill, Rafel, - «lo brivall» l'anomenava sovint- la continuïtat, però tanmateix segueix ajudant-lo amb la seva experiència, capacitat i imaginació.

          La ferreria s'havia establert, en vida de l'avi, al carrer de Fora o de Guardiola. Ja fa molts anys que és al que se'n diu la Muralla, un carrer de circumval·lació, amb una ampla vista a les Costes i al Collet.

          Rafel Sans i Mariné, que no ha fet mai de pagès, però conrea un hort, encara fa algun podall d'esporgar avellaners, tot i que a la botiga són més baratets, però algun client escadusser prefereix pagar més perquè va sobre segur. Casat amb Dominica, de vegades  fan unes vacances curtes. La seva sogra, que era de la Serra d'Almos, casada amb un de cal Torre, havia estat de masovera al mas de Borbó i al Mas de l'Anguera.

          Sans recorda haver sentit dir que a la Ràpita hi havia hagut un altre ferrer, contemporani del seu pare o més gran.
 
          ALBERT MANENT
 

 
Als darreres del fossar, a cal Blaietó, va haver-hi a principis del segle XX un ferrer que baixava de Vilaplana.
Avui, la barana de ferro allí existent te marcat el nom de «ferreria». Al 2000 es va enderrocar la fornal. Jo en tinc l'enclusa.
  Andreu Vernet Martí



+ Publicar el meu comentari