Literatura - Narrativa - Portada | Revista 82

AIGUA A LA LLUNA

Des d’allà dalt, es veia girar com planeta blau: distant, estrany, misteriós, atraient, preciós. Per ara únic i diferent. S’hi movien incansables aquells cercles blanquinosos: humides i gegantines nuvolades desapareixent i tornant-se a refer en un viatge determinat.  S’hi contemplava el blau intens, infinit, d’energia desbordant, que es removia, s’aturava, es foragitava i es tornava a calmar tot dirigint remolins i corrents interns. Aigües vives, poderosos oceans. S’hi divisaven també trossos més foscos, diferenciats, discontinus; porcions de terra emergides en formes especials, s’havien modificat al llarg de milions d’anys, transformant-se sacsejades per grans tremolors. Terres vives, poderosos continents.

Des de fa un temps, els atmosfèrics remolins s’han engrandit, són més violents, van més de pressa, són més freqüents, han   c a n v i a t    el rumb... Pel blau intens hi suren sovint llefiscoses taques negres, perdudes; engoleixen tot el que troben i porten cap a les profunditats tot d’éssers que no hi estan avesats, taquen tot de litorals. Una heterogènia bocinalla n’ha reomplert els fons i hi han sorgit noves illes d’un material persistent on queden enredades criatures que no hi saben nedar. A glops forçats, lentament i sense treva es va omplint de glaç,  c a n v i a   de nivell... Als continents, que havien tingut extenses clapes verdes d’un color boscós arrebossades de diversitat; una llum espurnejant, com de foc, les ha fetes caure lentament. Sovint s’hi veu fum, fumeroles d’una boira amb olor de química nova. S’hi sent brunzir un moviment continu, un traginar incansable per un traçat de línies infinites, una persecució incessant per aire, mar i terra. A unes hores determinades tot llueix amb una llum especial, ampèrica; la foscor s’il·lumina quan el Sol ja no hi és i la nit desapareix, no hi ha descans. Petjades i habituds que juntes, reiterades i persistents reboten cap a l’aire i en   c a n v i e n    a poc a poc els graus.

Des d’allà baix, es veia repetir en fases incansables com satèl·lit clar: de gran rodona plena de Sol, passava cap a trossets cada vegada més petits, minvant... finalment fosca. S’anava transformant després en miques cada camí més grosses, creixent... i reapareixia altra volta impregnada de claror, per tornar-se a fer altre cop invisible a poc a poc. Només vista per un costat, sempre amagant el mateix perfil. Al seu únic rostre visible, cada cràter de color cendra, polsós, desert, galilèiament observat i dibuixat; orbitava submergit en aquella silenciosa solitud, en aquella tranquil·litzadora quietud. Entre aquells estàtics turons, entre aquells mars de poètics noms: Tranquil·litat, Serenitat, Fecunditat... fruits d’impactes més que milmilenaris; s’hi desafiava la ingravidesa i s’hi podien recórrer llargues distàncies sense un bri de vent.

Des de fa un temps, en mars, turons i cràters, silenci, quietud i solitud s’han esquinçat per poder transmetre dades en codis estranys. La seva cara oculta ja no ho és i hi ha  c a n v i a t  l’atmosfera.

Des d’allà baix, s’hi recorda aquella primera empremta, petjada el·líptica i ratllada, famosa, pionera, ja de relleu inesborrable: “Un petit pas per un home però un gran salt per la Humanitat”.

I a mig camí, trossets de material escampats per l’espai, donant voltes i més voltes. Escorrialles suspeses que no poden tornar del seu viatge, presoneres del silenci i de l’oblit, eternes, dissonants. Bocins orfes de cap servei de recollida, ferralla aliena que hi ha   c a n v i a t   la seva innata solitud.
 
Aigua a la Lluna han confirmat, abundant i en llocs accessibles, properament disponible, presta per a possibles conquestes... albira futurs  c a n v i s  potser mai calculats, mai avaluats, que s’escapen de mans àvides de coneixement però potser massa arrogants. Mutacions que potser reboten i es fan rebels per excés de vanitat.
 
Des d’allà dalt, s’hi manen les marees, tossudes i fluctuants, minses o espectaculars, estiren i arronsen oceans sota les ordres de la física selènica. Aigua d’ones inquietes, que va i ve, i que ajuda a dibuixar el planeta blau, distant, estrany, misteriós, atraient, preciós. Per ara únic i diferent, per ara encara viu. Encara. Neus Sànchez Robert



+ Publicar el meu comentari