
En Xavier ja no podrà llegir aquestes línies, però sí la seva família, amics i segurament gent que no el va conèixer. La meva aportació al seu record té a veure amb la seva activitat política però també personal i a que conegueu una mica més a una persona internacionalista i solidaria amb les lluites dels més necessitats d’arreu del Món, però també amb la lluita per l’alliberament de la nostra Nació així com per una defensa a ultrança dels Drets dels pobles i els Drets Humans, principis que mai va abandonar des d'unes posicions no violentes.
En Xavier, una persona humil, franca, de principis, rebutjava els partits i les ensenyes, internacionalista, solidari amb les lluites socials i de base, va ser un català de principis anarquistes i no a l’inrevés, matís que va mantenir durant la seva vida i que explica on el va trobar la mort.
Amb aquestes lletres vull retre homenatge al Xavier en un sentit polític i personal, el que fa que també recordi a en Josep Mariné Rabascall, fill de Vilaplana, persona que ens va ficar en contacte. El primer cop que ens vam trobar la seva salutació va ser “salut company”.
El Josep i jo militàvem a IPC (Independentistes del Països Catalans) i a els CSPC (Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans), en un temps en que la repressió contra l’independentisme d’orientació marxista plantava cara a l’Estat Espanyol i a l'autonomisme català. Època en que els partits espanyolistes i els catalans botiflers marcaven la línia política al nostre país i l’independentisme era minoritari i contrari a les conteses electorals.
En Xavier, d’orientació anarquista i originari de Vilaplana (Baix Camp) sempre ens va ajudar quan la repressió queia sobre l’independentisme, llavors conegut com a combatiu. Eren uns anys en que portar una pancarta amb el lema “Independència” o una estelada vermella podia comportar ser detingut i torturat o en que per cremar una bandera constitucional espanyola la pena era de 3 a 6 anys de presó. Caure en mans de la Policia significava sempre la tortura, ja fos a Via Laietana (Barcelona) o en ser portat a Madrid amb l’aplicació de la Llei Antiterrorista.
En Xavier, al desembre del 93 col·laborava a Punt 6 Ràdio on feia entrevistes a personatges compromesos amb lluites per la llibertat i els drets socials. A finals de setembre del mateix any vaig sortir de la presó i em va invitar a participar al seu programa de ràdio, li vaig dir que potser jo no era la persona més adient ja que no representava el discurs general dels altres presos de TLL que havien sortit en llibertat o encara estaven presos. Malgrat el meu advertiment es va produir la «conversa» radiofònica i posteriorment es va materialitzar al 1997 en un llibre titulat “Aventurers i Solidaris” en que es reproduïen converses amb nou persones més. En Xavier va entendre el meu testimoni.
En els anys posteriors vam estar sovint en contacte i a vegades recordant al Josep, parlant dels fills, parlant de política, parlant de la nova CUP i col·laborant amb ell sempre que ho va demanar, podrà semblar mentida però sempre vam coincidir amb la crítica de com s’estava fent i desenvolupant el Procés, però davant de la repressió calia respondre de forma no violenta i solidària a tots aquells que estaven empresonant per defensar la Democràcia i el Dret a Decidir del Poble Català, que aquest cop era una conjunció dels partits de dretes, centre esquerra i els hereus de l’esquerra combativa del 92 avui en dia democràtics.
Durant tots aquests anys va participar de forma activa en el procés reclamant la llibertat dels presos polítics catalans i pel Dret a Decidir del poble català a la independència, tan és així que quan va anar a visitar a la Presidenta del Parlament Català Carme Forcadell a la presó de Mas Enric, se’l va endur la mort de forma sobtada.
Per finalitzar aquestes ratlles vull transcriure la dedicatòria que va escriure en el seu llibre Aventurers i Solidaris «A Marisol Falcó: Mentre no arribis al teu destí gaudeix del paisatge que hi ha pel camí. 20-4-97».
Ell va arribar a la fi del seu camí conseqüent amb els seus principis i tenint sempre a la seva família present. Quan veig a la Mar em recordo d’ell. Sempre el recordaré com una persona de principis i solidari. Adéu company.