A propòsit dels deportats de Vilaplana

Fa unes setmanes vaig publicar a Lo Pedrís un article anomenat "Feixisme mai més!" Tractava dels vilaplanencs que foren deportats als camps nazis, on van ser assassinats. Parlava de Joan Llorens Tost i Vicens Roig Balcells, tots dos residents a Vilaplana quan van ser deportats i d'en Marcel·lí Estivill Robert, al que li atribuïa erròniament un veïnatge a la Mussara. Doncs bé, la Lourdes Vall Estivill (neboda del Marcel·lí o Marcelino, com li diu ella) em va demanar que puntualitzés que el Marcel·lí va néixer al Mas de l'Esquerrer, terme municipal d'Arbolí, però de ben petit va baixar a viure a Vilaplana, a la casa familiar que en deien també Ca l'Esquerrer, actualment al carrer Dr. Fleming.

El que va començar com un aclariment, es va convertir en una agradable conversa amb la Lourdes per evocar la història del Marcel·lí i el seu trist periple, fins a desembocar en el fatal desenllaç a Gussen (Mathausen) Àustria. Aquesta narració no té la pretensió de ser res més que el recull d'una conversa amb la Lourdes, així com fer una remembrança del seu tiet Marcel·lí i que se'l consideri dins el grup de vilaplanencs que van patir la persecució del feixisme.

Quedo amb la Lourdes a casa seva, una tarda calorosa de juny. Ens acompanya la Sílvia, la seva neta.

Per començar em diu:
No sé si en trauràs massa cosa, no en tinc gaire d’informació. Abans era molt diferent d’ara, hi havia molta por a parlar del que va passar a la guerra o dels que van desaparèixer o els van matar com al tiet. Era tabú, a casa no se’n parlava mai, obertament.

Lourdes, parla'm un mica del teu oncle Marcel·lí, on va néixer...
El tiet Marcelino va néixer al Mas de l'Esquerrer, que era terme municipal d'Arbolí (d'aquí el malentès). Estava situat just a sota del campament militar dels Castillejos, on després van fer un camp de tir. El 1914 deixen el mas i s'instal·len a Vilaplana, a Ca l'Esquerrer, a l'actual carrer Doctor Fleming n. 1, que abans era el carrer del Doctor Mallafré.

I la família?
Els seus pares, els meus padrins, venien d'Arbolí. Van tenir cinc fills, La Rosita, la germana gran, que va morir molt jove amb quinze anys, el Joan que va morir a la guerra civil, el Marcel·lí, que com ja sabem va ser assassinat a Gussen, la Leonor (la meva mare) i L'Aniceto, el més petit.

Tinc entès que va quedar coix de molt jove. Com va anar això?
Doncs mira, quan tenia quinze anys, va agafar una malaltia a les cames que li va provocar la coixesa. Aquest problema li impedia anar a treballar al camp. Van anar a veure al Dr. Mallafré, que llavors estiuejava al poble, i li va recomanar que havia de fer banys de sol, aigua salada i repòs. Explicaven que es passava l'hivern al terrat de casa prenent el sol i fent estris de pedra, com un morter, que encara conservo. Hi tenia molta traça, treballant la pedra.

Va marxar primer a la guerra civil? Com pot ser que sent coix com era, se n'anés a la guerra?
No sé del cert si hi va ser a la Guerra Civil o si va marxar directament a França, on el van agafar. Poc després, va ingressar, primer a Auschwitz, el 8 de setembre de 1940, i posteriorment al camp de Gussen (Mathaussen), a Àustria, el 17 de febrer de 1941. Tot això ho sabem perquè, quan jo era molt jove, setze o disset anys, després que ell fos assassinat el 12 de setembre de 1941, devia ser l'any 1958 que vam rebre una carta escrita en alemany que ens explicava quan i com va morir el tiet al camp.

Et pots imaginar l'impacte que això va suposar per a tota la família?

Quatre o cinc anys després, encara vam rebre alguna carta més, aquest cop en anglès de part del govern alemany, que pretenia ser una disculpa per tot el que li van fer.

Em mostra amb un punt d’orgull un exemplar del llibre de la Montserrat Roig, “Els Catalans als Camps Nazis”, on hi figuren les dates que el seu oncle Marcel·lí va ingressar als camps.

Què en sabeu de la seva vida després de marxar de Vilaplana?
La mare sempre em deia que ell va marxar dels darrers, creiem que cap a finals del 1938, a punt d’acabar-se la guerra Civil. Sabem que es va dedicar a tallar noguers per a fer culates de fusells, creiem que per l'exèrcit republicà, abans no marxes definitivament a França. També sabem que va treballar a la tristament famosa pedrera de Mathaussen, mentre va ser a Gussen (Mathaussen).

Quin impacte creus que va tenir per la teva família la dissort del teu oncle?
Molt gran! Durant molt de temps, els padrins no es van voler moure de casa per si arribava el Marcel·lí. Tingueu en compte que a la nostra família vam perdre uns quants membres, el Joan (germà del Marcel·lí) que va morir al front i no sabem on és enterrat, i l'Aniceto, que va anar a la guerra civil, però per sort va poder tornar. També per la banda del padrí, va morir un germà seu a un hospital de Santander. No se sap ben bé de quina causa. Molt temps després, amb la mare molt afectada de demència, encara li deia al Manolo, el meu home: "si no fos per aquell camí d'alzines, m'hi podries acompanyar" (referint-se al mas de l'Esquerrer, sota el campament de Castillejos entre Arbolí i la Mussara).

La Lourdes no pot evitar que se li entelin els ulls, tot recordant aquestes històries.

Valgui aquest modest escrit per honorar la memòria de tots aquells que van lluitar per les llibertats dels pobles, no sol les del nostre, sinó la de tots els pobles que han patit la xacra del feixisme.

Per tots els Marcel·lins i per totes les Lourdes!

Que entre tots fem tot lo possible per tal que no ho oblidem mai!