A la porta de casa

La venda ambulant resisteix en pobles sense gairebé botigues gràcies a la gent gran. L’arribada dels marxants es converteix a l’estiu en una atracció per als forasters. Els marxants lluiten per sobreviure.


SACRIFICI PER SUBSISTIR. Molts venedors ambulants recorren una infinitat de municipis cada mes.

DE LA FAMÍLIA. Tracte i confiança cotitzen a l’alça en un mercat cada cop més deshumanitzat.


ESTEVE GIRALT
Vilaplana/L’Aleixar



Vuit veïns –set dones i un home, el Josep– s’esperen asseguts als baixos de l’ajuntament de Vilaplana (Baix Camp), davant de l’església. Es reparteixen el torn seguint el rigorós ordre d’arribada mentre fan una mica de tertúlia. “Els joves no vénen, se’n van a comprar fora”, sentencia una de les clientes més assídues. Si és dijous, avui ve el peixater. Un pregó acostuma a recordar el dia abans la visita del venedor ambulant de torn. A Vilaplana, amb mig miler de veïns, ja no hi ha cap peixateria. Només hi ha una botiga de queviures, una xarcuteria, una farmàcia i una perruqueria, encara que anys enrere el poble tenia la seva pròpia xarxa comercial, inclosa una petita botiga d’electrodomèstics, dues merceries i tres fleques.

Puntual, a les nou del matí, irromp pel carrer Major amb la seva petita furgoneta frigorífica en Daniel Batlle. “Jo no sóc peixater, sóc traginer de peix”, avança. En pocs minuts munta la parada i comença a despatxar, tractant cada compradora amb afecte. “Per a ell totes som les seves princeses”, diu una de les clientes. “Feia temps que no la veia, senyora Emília, que no ha estat bona?” pregunta. Aquest peixater tan aviat ven mig quilo de sardines com dóna el condol o pregunta per l’última operació de maluc. “Em sap molt de greu”, diu, després de saber que el marit de la clienta va traspassar la setmana passada. Aquí tot flueix, sense pausa però sense cap pressa. Les vendes no passen per un bon moment, com per a la majoria de marxants dedicats als petits pobles, a mans ara gairebé en exclusiva de la gent gran, amb més dificultats per desplaçar- se a grans localitats i centres comercials i amb més costum de comprar a prop de casa.

Per aconseguir subsistir, molts venedors ambulants han de recórrer cada mes una infinitat de municipis. Francisco Cortés, de Reus (Baix Camp), passeja la seva botiga itinerant de sabatilles, mitjons i algun altre complement tèxtil per 35 pobles diferents de les comarques de Tarragona; a la majoria hi passa cada dues o tres setmanes. “No et pots fer massa pesat”, adverteix. En municipis com Sarral (Conca de Barberà), amb 1.600 habitants, o la Riba (Alt Camp), amb poc més de mig miler, la venda es fa gairebé amb noms i cognoms. “En els últims sis anys les vendes han caigut un 50%. Abans m’hi guanyava la vida, ara canviaria això per una feina amb un sou fix de mil euros”, lamenta després de 22 anys d’experiència nòmada. Sobreviure no és fàcil.

Entre els venedors hi ha molta vocació i ofici. També força obstinació. Esperant que passi la pluja, Lucy Rioné espera la clientela dins de la seva furgoneta, aparcada davant l’escola de Vilaplana, on planta cada dijous de l’any la seva parada de fruita i verdura. “No els puc fallar”, explica. El pregoner va anunciar un dia abans la seva arribada perquè els veïns poguessin preveure la compra. La fórmula del màrqueting directe funciona malgrat que durant els mesos d’estiu molts dels clients, amb horta pròpia, redueixen les compres de verdura. “Els petits venedors com nosaltres no tenim cap suport”, lamenta Batlle, queixós davant la proliferació de grans supermercats. “Abans la gent comprava un quilo de pebrots, ara em demanen un pebrot”, comenta la Lucy, que visita mitja dotzena de municipis cada setmana, de les Borges del Camp (Baix Camp) a Bonavista, en un dels barris de Tarragona, famós per tenir un dels mercats de venedors ambulants més gran d’Europa. El que no va a la baixa és la calidesa del tracte humà i la confiança. “Sóc més psicòloga que venedora, hi ha clients que m’expliquen la seva vida”, assegura la Lucy. Un dels veïns, el Mingo, li porta el seu cafè amb llet. “No canvio la venda de poble en poble per tenir una parada pròpia”, diu la Lucy, establerta, quan no està de ruta, a Torreforta (Tarragona). Només descansa un dia a la setmana. Sis dies, sis pobles diferents. La Dolores, una de les clientes més fidels, arriba quan la verdulera encara no ha tingut temps d’acabar de muntar la parada. “Torno d’aquí a un estona, que no tens posada la balança”, s’acomiada. Una de les clientes mossega mitja taronja abans de comprar una varietat molt tardana. “No té gust de res”, es lamenta, sincera, i compra unes quantes cebes.

La majoria dels marxants ho són perquè ja ho eren els seus pares o fins i tot els avis. És el cas de Cortés, nascut a Jaén. “Els meus avis ja es dedicaven a això”, recorda. Després de vendre durant anys bruses i faldilles, a Castelló, la seva especialitat són ara les sabatilles d’estar per casa, de cotó i de niló, i l’interior de Tarragona. No és fàcil trobar tanta varietat de gènere. “Intento que gairebé tot sigui producte nacional”, explica, indignat davant l’allau de sabates d’importació a preus rebentats. “Els xinesos porten de tot, des d’una agulla de cosir fins a un pantalons texans”, critica. “I tot plegat va començar amb les botigues de tot a cent”, recorda.

En molts dels municipis un dels últims comerços a tancar ha estat el forn de pa. La figura del forner ambulant garanteix en petits pobles del Baix Camp i del Priorat la possibilitat de comprar pa acabat de sortir del forn sense la necessitat de moure’s o bé congelar- lo. La fidelitat, compartida, manté vius uns negocis que la modernitat amenaça de jubilar per força.

Si acaben per desaparèixer, amb ells es perdrà una manera tradicional de venda tranquil·la gairebé a domicili que es converteix en atractiu en molts d’aquests pobles, especialment amb l’arribada de l’estiu i de forasters i turistes. “A l’estiu venc més perquè hi ha més nens a les cases”, explica Batlle mentre despatxa mig quilo de sardines i musclos. “Els meus pares ja ho feien; aguantaré fins a la jubilació, però no hi ha relleu. És una llàstima que es perdi aquesta venda personalitzada, quan arribo a cada poble els clients ja m’esperen”, afegeix qui reparteix peix fins a la comarca veïna del Priorat: la seva destinació més llunyana, Cornudella de Montsant.com fa ell, una vintena de peixaters ambulants recorre tota la zona. “Abans no hi havia tanta competència, ara està tot rebentat. La venda ambulant resistirà, però està agonitzant. No li veig gaire futur”, adverteix el Francisco, poc abans de despatxar un parell de còmodes sabatilles de niló.

Un negoci legal i regulat

Als municipis on està regulada la venda ambulant es gestiona habitualment mitjançant el pagament d’una taxa. Als pobles petits, l’Ajuntament autoritza l’establiment d’una o més parades normalment a les places o els punts especialment freqüentats. Francisco Cortés explica que ha canviat les ciutats i els municipis més grans pels pobles petits perquè amb la caiguda de les vendes no podia rendibilitzar el cost de posar la parada en mercats més grans. En municipis amb un miler de veïns, o fins i tot menys, el tribut municipal per fer la venda ambulant de manera legal i regulada és molt més assequible. Cada matí que Cortés desplega la seva parada de sabatilles paga de tres a deu euros, en funció de l’Ajuntament i de la mida del municipi. A mercats com el de Bonavista, que és entre els mercats ambulants més grans d’Europa (més d’un miler de parades) va arribar a haver de desembutxacar de 400 a 600 euros per cada tres mesos de vendes. “Has de vendre molt perquè puguis recuperar aquesta inversió i et puguis guanyar la vida”, explica Cortés. La venda ambulant ha arribat fins i tot al Parlament de Catalunya, que fa dos anys va constituir una mesa específica de treball per debatre sobre la regulació i el futur de la venda ambulant amb totes les parts implicades: els ajuntaments, les organitzacions de comerciants i les tres associacions de marxants que hi ha a Catalunya. Es tracta, a més, d’un sector amb una important presència del col•lectiu gitano.