Articles | Revista 4623/11/2011

A mode d’agraïment;

Apreciades lectores, m’agradaria fer una breu repàs del que han estat aquests últims mesos i agrair-los la col•laboració en aquestes últimes jornades electorals.

Com a estudiant universitària he pogut veure en cosa de molt poc temps com el departament al qual pertanyo quedava reduït a cinc professores, dos d’elles adjuntes (amb perill d’acompanyar les que ja van haver d’abandonar) mentre la resta quedaven immerses dins les noves directrius europees de potenciació dels Campus d’Excel•lència, als quals la URV hi participa, sotmetent les professores a dures competicions acadèmiques per tal d’ augmentar o rebaixar els seus sous en funció dels seus mèrits puntuats a partir del seu treball d’investigació exterior i l’activitat docent a la universitat. La biblioteca roman tancada els caps de setmana i l’estiu, i s'elimina així personal becat innecessari. Les alumnes quedem estancades en un sistema educatiu primari amb mancances tècniques i pedagògiques, suportant el frenesí i el malestar entre el professorat, rebent el mateix nombre d’assignatures amb el mínim temps, ja que gràcies al Pla Bolonya estem escursant les carreres a tres anys potenciant que totes les mancances que han quedat durant els anys d’estudis es puguin veure complamentades amb un màster posterior el qual té un cost gairebé doble respecte un any de carrera. Tot i rebaixar el nivell i la qualitat de l’ensenyament, el cost de la matrícula cada vegada és més alt, la qual cosa obliga moltes alumnes a abandonar els seus estudis davant la impossibilitat cada vegada més freqüent de rebre beques. A part, la potenciació dels plans de renovació universitària a nivell europeu ens han servit per conèixer la incompatibilitat d’algunes universitats espanyoles davant un sistema educatiu amb anys de rodatge i sistemes d’organització i innovació (millors o pitjors) molt més avançats, de manera que aquest fet impossibilita que universitats petites com la URV puguin fer una bona oferta de programes d’intercanvi d’estudiantes com ara Erasmus (programa de mobilitat a nivell d’Europa) o MOU (programa de mobilitat a nivell internacional fora d’Europa).

Cal incloure a aquesta situació la problemàtica que els estudis humanístics tenen i generen avui en dia, ja que queden ben aïllats dins la priorització d’ensenyaments. Mentre les alumnes de les carreres de químiques es veuen retribuïdes amb ajudes i projectes de beques per al desenvolupament posterior d’una indústria química potent, les estudiantes d’humanitats es veuen arrossegades al mer aprenentatge conceptual, impossibilitant el desenvolupament de la capacitat crítica que hauria d’aportar aquesta línia educativa gràcies a la combinació de branques d’ensenyament i, potenciant-ne projectes de recerca i investigació.

Podria fer esment de gran quantitat de problemes que succeeixen a les universitats d’avui en dia, com també podria parlar de la vaga organitzada el passat dia 17 de novembre i el gran nombre d’iniciatives que diversos grups actius dins les universitats duen a terme per tal d’intentar canviar aquest model de submissió i mercat. Tot i les iniciatives, vull fer esment a totes aquelles persones, estudiants, professores… les quals convivint cada dia amb aquest nou model polític que s’està establint amb força han decidit mantindre’s al marge de les diverses mobilitzacions i reivindicacions o inclús dipositar un altre vot de confiança a les urnes als partits que ens estan condemnant al desastre. A totes elles, un sincer agraïment.

A mode de reflexió, vull puntualitzar que un important percentatge de les universitàries i persones amb cultura d’avui en dia estan marxant a desenvolupar els seus estudis a diversos països europeus, nord-americans o bé algunes de les potències emergents: Brasil i l'Índia. No és una simple anèctoda, de ben segur que pensant-hi moltes de vosaltres recordareu algun cas d’alguna coneguda que està treballant, investigant fora. Aquest fet, cada dia creixent, aboca el país a una pèrdua important de la generació “amb cultura”, la qual hauria d’aportar idees pel progrés i el resorgiment econòmic i no pas marxar. Potser sembla que faci proselitisme, però a mesura que les generacions futures vagin desenvolupant els seus coneixements acadèmics i vegin que aquests no els serviran de res aquí, aniran fugint, i deixaran aquí una societat per una banda envellida i per altra acultural, la qual organitzada per partits de dreta, interessats únicament pel benefici propi, serà totalment difícil tirar endavant. Per no parlar de la llàstima que a nivell històric aquest fet ens condemna. Generalment les societats aprenen dels errors del passat, és evident que aquesta nostra és una societat sense memòria ni respecte, la qual ni s’imagina la cara amb què es quedarien totes aquelles persones que varen morir per uns ideals en veure que ara anem amb inèrcia a dipositar a les urnes la confiança pels seus botxins.

No pretenc fer un discurs moralista ni pessimista, simplement una reflexió post-electoral (nacional i estatal) felicitant totes aquelles persones que s’hagin sentit al·ludides i, demanant a les que comparteixen el mateix sentiment, l’optimisme i la voluntat de fer que aquest moment que estem vivint canviï ben aviat i ensretornani els valors que van costar tantes morts d’aconseguir.

*No em refereixo al gènere femení en els plurals, sinó a persones que considero que som.

Mar Joanpere Foraster



+ Publicar el meu comentari