A l'entorn de Palmira Jaquetti i Isant

 

Enguany s’acompleixen cent deu anys del naixement de Palmira Jaquetti i Isant (1895-1963), figura singular que ha restat desatesa fins ara, tot i haver portat a terme una tasca important en la recol·lecció del nostre cançoner popular, a més d’haver-se dedicat a la pedagogia i a la creació artística, tant en el vessant literari com en el musical. L’equip de recerca que formem M. A. Subirats, J. Roma, J. Godoy i S. Rebés vol reclamar l’atenció que mereix aquesta gran folklorista.

Nascuda a Barcelona l’any 1895 en el si d’una família obrera que li va procurar una bona formació, va cursar Magisteri i estudis de música. Obtingué plaça de mestra titular a Vilaplana (Baix Camp), on aplegà, entre febrer i juliol de 1921, un petit recull de cants populars, fet amb materials locals, però també d’Alforja i de Botarell, als quals afegí els fruits d’un tempteig al Solsonés. Tot plegat, i sota el títol «Cançons populars catalanes. Lema: Les velles cançons, dolces i belles», va obtenir un accèssit de 75 pessetes al primer concurs que havia convocat l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a través de l’Orfeó Català (1922). Havent tornat a Barcelona, Palmira va completar els estudis que li van permetre l’accés a l’ensenyament secundari. També col·laborà amb l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundat per Francesca Bonnemaison.

Entre 1925 i 1934, va efectuar diverses missions de recerca –als Pirineus i a la costa– per encàrrec de l’Obra del Cançoner, sempre en companyia d’un altre col·lector, tal com establien les normes de l’entitat. Recercava amb altres dones, Maria Carbó o Mercè Porta, i durant una temporada, acompanyada del seu marit, el pintor belga Enric d’Aoust (1906-1982), amb qui va contreure matrimoni l’any 1927, després d’una relació epistolar. Tant la suma de les cançons recollides com l’excel·lència literària de les seves memòries són mereixedores d’un esment especial dins l’Obra del Cançoner. A partir de 1934, i a causa d’una artropatia severa que va esdevenir crònica, va haver de renunciar al treball de camp, tret d’un aplec voluntari (1940) i d’una col·laboració aillada amb l’Instituto Español de Musicología del CSIC (1945). L’estiu de 1932 havia guanyat la càtedra de Llengua francesa a l’institut de Calatayud, i encara que va tornar de seguida a Barcelona (1933), «això havia estat una profunda escisió amb el meu marit», segons confessa a l’escrit «Intent de fer-me jo mateixa una fitxa» (ed. per Roser Matheu, dins Quatre dones catalanes, Barcelona, 1972). Des de l’octubre de 1932, el seu home era professor d’alemany i d’anglès a l’Escola Normal de la Generalitat. Enric i Palmira es divorciaren durant la guerra civil. El rastre d’ell es perd de moment a l’estranger. Ella, catalanista de conviccions catòliques, va continuar treballant a l’institut Pi i Margall de Barcelona (depenent de l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella) i, un cop derrotada la República, va passar a l’institut Montserrat (1939), fins a la seva mort en accident de carretera, al terme de Santa Margarida i els Monjos (1963). L’any 1938 havia publicat el poemari, L’Estel dins la llar, i el 1943 un llibre per a infants, Mis canciones, amb il·lustracions d’Elvira Elías. Cal afegir que a partir de 1941 prengué el costum d’estiuejar a la Vall d’Aran, a Salardú i sobretot a Artíes, i que, enamorada d’aquella terra, n’estudià la natura i la llengua, tot escrivint, per exemple, «Apport a l’hydronomye du Val d’Aran» (VI Congrés de Ciències Onomàstiques, Munic 1958) i «Contribution à la syntaxe de l’aranais» (IX Congrés de Lingüística Romànica, Lisboa 1961). Al seu torn, l’Enric d’Aoust va iniciar una nova vida a Mèxic, on va assolir justa fama com a pintor de paisatges acolorits, però sobretot com a retratista d’una munió de joves abillades d’indígenes i de belleses nues, sota les influències de Diego Rivera i de l’espanyol Julio Romero de Torres (vegeu http: // www.edaoust.org).

Palmira Jaquetti no era tan sols una d’aquelles pioneres en la recerca de la música tradicional, sinó que seguia una vocació i una dedicació en la línia de treball iniciada per Rossend Serra i Pagès i per les seves deixebles Sara Llorens, Adelaida Ferré, Maria Baldó i tantes altres dones que van encarar la recerca folklòrica d’una manera prou acurada, per sobre del nivell general d’aquella època.

Encara que no tenia gaire experiència en fer treball de camp, el seu compromís amb l’Obra del Cançoner –que dirigia el músic Francesc Pujol, de l’Orfeó Català, i que patrocinava el pròcer de Sant Feliu de Guíxols Rafael Patxot i Jubert– li va obrir una dimensió nova, empresa amb l’entusiasme de trobar-se amb una extensió de la seva vocació pedagògica. Així va encetar la tasca a la Seu d’Urgell (1925), on vivia la família paterna, cosa que li oferia la seguretat de ser atesa. Quan era possible, l’Obra cercava avaladors que facilitessin l’entrada dels col·lectors a cada població. Sense anar més lluny, la missió de Jaquetti a Sant Feliu de Guíxols s’emparà amb el nom del senyor Patxot. També el mestre Pujol disposava de contactes al Pallars Jussà, al Pallars Sobirà i a la Ribagorça, ja que tenia casa a Tremp i hi passava temporades. Hem d’advertir, però, que Palmira i les seves companyes, pel fet de ser dones que anaven soles de camí, no sempre van ser ben rebudes pels representants de la cultura local, ja fossin mestres o capellans, i que sovint van haver de patir burles, reprovacions i recels.
En el decurs del treball de camp, Jaquetti va anar evolucionant i perfeccionant el mètode de recerca, i també va ampliar el radi de gèneres que recull (goigs i danses, que en un primer moment no hi trobàvem). Tanmateix, cal reconèixer-hi els condicionants de l’arreplega en aquelles dates, marcada ideològicament per la pervivència d’una visió essencialista del folklore que afectava en certa mesura els materials mancats de «catalanitat», ja siguin les jotes o les balades d’un clar origen castellà.

Les memòries o diaris de camp de Palmira Jaquetti ens permeten conèixer, a més d’un devessall d’informació, com era ella qui dirigia el treball. Ella era qui transcrivia la música de la cançó mentre que Maria Carbó o Enric d’Aoust n’apuntaven la lletra. Aquest darrer també treia fotografies dels informants, encara que a vegades no tenien pressupost per tants «retratos» com la gent els demanava.

D’altra banda, els seus diaris ens expliquen com matinava, com podia fer creïble la seva tasca a gent que desconfiava de dues noies soles, com tornava un i altre cop a les cases per trobar-hi informants disposats a dictar cançons. Els comentaris de les seves dificultats per a trobar allotjament, per a fer entendre que portava a terme una missió seriosa, malgrat la seva joventut i el fet de ser dona, ens omplen els seus diaris de camp d’una profunditat que emmarca l’experiència  investigadora. No es tracta com altres dietaris d’un seguit de planes bastides només amb les dades imprescindibles. Ben al contrari, gràcies al seu gust pel detall i a la seva afició literària podem reconstruir l’ambient i les directrius de la feina, i unes dimensions molt humanes dels informants i dels col·lectors, units per les cançons.

Tot seguit transcrivim un dels innumerables fragments del diaris de les seves missions de recerca, on queda ben palès que no es tracta d’unes anotacions ordinàries de camp, sinó que s’hi trasllueix, a cada paraula i a cada frase, una excel·lència poètica que enriqueix el text i fa més gran l’aportació de Palmira Jaquetti al nostre coneixement d’una societat i d’uns temps passats. El primer paràgraf ens descriu el temps que hi feia al poble mariner de l’Escala (Alt Empordà), mentre que el segon parla de la visita que fa a una informant que li havia cantat el dia anterior: