Què passa - Teatre - Portada | Revista 102

La nit del Pregó: Acte d'Inauguració de la Festa Major

En acabar els actes de lectura del Pregó i Vilaplanenca de l’any, la Regidoria de festes va presentar l'acte d'Inauguració de la Festa Major: “Una peça de dansa i foc” a càrrec de Gisela de Foc, amb lectura del text de Laura Mariné, El silenci de les cases plenes, i actuació dels Diables de l’Espluga de Francolí.

El silenci de les cases plenes

I

Sobre la terra pobra, seca de ventre,
a poc a poc s’alça la boira del capvespre,
espessa, llisca entre les teules,
les dones garlen i esperen.
La vida pesa però amb els anys encara aguanten les cases i l’església,
s’hi aferren les herbes, s’ancoren al cor de la terra.

La boira avança entre el xivarri de la taverna,
a fora jauen les bèsties
i a dins les dones canten i esperen,
criden al cel que els falta l’aigua,
viuen del bosc, del vent i del gel.

Les dones ballen i mouen la terra,
en curen les ferides, les esquerdes, esperen,
però, esperant, la muntanya es torna famèlica
i al fer-se de dia baixen pel pedregar.

II

Baixen i al seu costat rodolen les pedres,
algunes serenes, sense escoltar les altres que resen
i ploren les tombes, les cases buides que deixen enrere.
Baixen i canten, arrosseguen les faldilles,
carreguen les nits sense lluna
i de tant en tant esbufeguen per alleugerir-se el pes de l’esquena.
Baixen i afinen els versos,
llegendes que no han vist els ulls però coneixen.

Canten i d’entre les mates
floreixen preguntes
quantes filles sense saber el nom dels roures
quantes netes sense veure ballar les padrines
quantes flors sense el fred del vespre.

Canten a la vida que els espera,
als camps, les valls, un regal de la terra,
d’on brolla l’aigua que no s’ha de pregar,
que inunda les basses, les rieres,
la llum que ja entra a totes les finestres.

III

Quan s’hagi mort l’última alzina
i els murs de pedra siguin un llençol de pols.
Quan la guineu decideixi buscar-se una altra casa
i amb la cua arrossegui els records,
marxaran amb ella les veus.
Quan la pluja desconegui on plou
i de tan buit el campanar ni s’escolti el gotim,
que ja no aixoplugui cap mussol.
Quan s’assequin els gorgs i de tot en quedi tan poc que no s’hi vegi res,
quan la gent hi recorri els camins sense saber-ne el nom.

Però encara hi retrona el silenci.
I si l’escoltes amb calma, trepitgen les passes.
Parla la boira i cruixen les pedres
de tanta força les mans que les van aixecar.
Grinyolen les portes que ara estarien obertes
i a dins les taules parades,
el fred, el foc i les eines, les dones que ballen.
Tremolen les branques els dies que enyoren les cases plenes,
però a la nit dormen tranquil·les, somien en pau, sense pressa,
perquè les vetllen els tres cingles, vigilen les feres.

Encara hi retrona el silenci
de tanta vida desbordada.
I si l’escoltes amb calma,
respira lenta la muntanya, creixen les herbes
de tantes arrels que han quedat soterrades
i aguanten el pes del que som ara.