Opinió - Editorial - Butlletins | Revista 100

Lo Pedrís 100. Remember when... (Què va passar ara fa vint-i-cinc anys?)

L’any 2000, va ser el darrer que va tenir 366 dies del segle vint i del mil·lenni. Andorra va guanyar el seu primer partit oficial de futbol de la història. Es va donar una conjunció planetària de tots els planetes coneguts des de l’antiguitat (mercuri, venus, mart, júpiter, saturn) amb la lluna i el sol. Es van localitzar les restes de l’avió estavellat de l’escriptor Antoine de Saint-Exupéry. La banda britànica Coldplay va publicar el seu primer disc. El PP va guanyar les eleccions generals, per majoria absoluta i Vladímir Putin va ser elegit president. I, com a necrològiques destacades, van morir Vittorio Gassman i Joan Capri.

Amb tot, i a banda del naixement de l’Olga Torres Galindo, l’Estela Huguet Ferré, la Mireia Juanpere Tost, la Fiona Prats Masdeu, la Paula Mestre Pluvinet, l’Àlex Munté Pérez i la Laura Mariné Argerich, lo més important que va passar, indefectiblement per a naltros, va ser el naixement de la Nostra Revista!
Va ser una gestació molt elaborada i, alhora, molt coral. Ben bé podríem dir que, després de reunions i més reunions, es van alinear tots els planetes i que faria falta allargar l’any un dia més per acabar d’embastar-ho tot! Però el fet realment extraordinari que Andorra guanyés el seu primer partit de la història no es pot comparar pas, de cap manera, amb què a Vilaplana es fes una revista nova: Ja hi havia un bon reguitzell de precedents que havien esbossat i, d’alguna manera, aplanat el camí (La Teia, La Bola, La Plana, a més d’algun altre intent...).

Amb la fumata blanca final es va decidir la premissa principal que hauria de ser l’estendard i el tret distintiu de la proposta: Al Nostre Pedrís hi havia de poder seure tothom que el volgués, a més, havia de fer estendard de la cultura, les arts i les activitats que es generessin al nostre poble, mirant de no xocar en cap topall o atzucac, com malauradament li va succeir a l’avió del creador d’El Petit Príncep.

De la mateixa manera que va passar amb Coldplay, l’èxit va ser immediat! La recepció dels primers números es va anar encadenant amb la creació de noves seccions i l’aparició de nous col·laboradors que van anar animant l’Equip de Redacció a emprendre nous reptes i fent que Lo Pedrís anés creixent i fos cada vegada més divers i més plural.

És clar que no tot van ser flors i violes, però l’èxit del naixement de la revista no el va entelar ni la majoria absoluta del PP, ni l’elecció de Vladímir Putin com a president de Rússia!!! D’aquesta manera la màquina ha seguit amb ímpetu renovat, amb les seves llums i els seus clarobscurs, greixada fins avui! Amb adeus tristos, amb grans rialles, amb suades i corredisses, amb festa, amb celebracions, amb companyia, amb descobertes, amb errors i encerts, amb jocs, dibuixos, lectures, ressenyes, entrevistes, presentacions, fotografies, contes, poemes, amb... Tots Valtros, que ens heu ajudat a arribar fins aquí!

I d’això, ja fa vint-i-cinc anys!

És ben cert que 100 números marquen una fita important. Però el camí no s’acaba aquí: cal mirar endavant! El cansament no és excusa per aturar-se, hem d’anar sempre més lluny, tal com ens recorda Kavafis:

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

I que l’ànima de Vittorio Gassman i de Joan Capri, des d’allà on siguin, ens encomanin i encaminin l’alegria de voler seguir més lluny:

L’amor se’n va..., però ella (la Revista) es queda!!!

Arxius adjunts