Literatura - Narrativa | Revista 99

Presentació del llibre “Quan ningú no ens recordi”

Què té un llibre que pot arribar a atraure’ns tant? Si acudim a la definició que ens brinda el diccionari, veurem que no ens ajuda pas massa... “Conjunt de fulls escrits o impresos posats en l'ordre en què han d'ésser llegits, (...)”. I, no obstant, un llibre és capaç de fer-nos viatjar, patir, plorar, riure, reflexionar, emocionar, il·lusionar, engrescar, somiar o senzillament badar!

Quan algú tan proper et convida a participar del naixement, creixement i presentació en societat del SEU llibre notes com aviat va apareixent un oceà de sensacions que van anant i venint amb avidesa, per acabar acariciant, com les ones, la platja de les nostres realitats més íntimes.

El passat 15 de desembre, el Pitxi ens va explicar com, fruit d’un neguit interior i del deute que tenia amb el seu padrí Lázaro, va néixer el llibre. Com les gravacions en cassets, oblidades durant una pila d’anys en algun calaix del xalet del Passeig de la Mussara, es van anar transformant en la trama d’una història familiar, d’un viatge en el temps i pel món del buscavides del bo d’en Lázaro.

Ara sabem com sàviament es va anar envoltant de col·laboradors que el van ajudar a greixar la màquina de fer “...fulls escrits, posats en ordre en què han de ser llegits...” i fer créixer, totxo a totxo, l’estructura i l’ànima de “Quan ningú no ens recordi”.

Va ser una presentació en societat, una posada de llarg, del llibre. L’acte va ser tal com ell mateix volia i la seva amiga Antònia Farré va dissenyar: Amb el brillant acompanyament musical del seu nebot Bruno; amb la conducció distesa i erudita de la seva amiga i mentora Rosa Pagès i amb la dicció acurada dels seus companys i amics Alba Closa, Isabel Salvat, Marc Mestre i Soraia Àvila, que van interpretar passatges escollits del llibre.

Amb la degustació d’un vi al final de l’acte fet al Casal Vilaplanenc, els assistents, entregats, es va rendir a la candidesa del nostre company Josep Maria Garcia. En un ambient inundat d’amics i coneguts que marejava es va anar descobrint la força interior que molts de nosaltres ja li coneixíem. I vam veure com el Pitxi es va deixar portar per aquest ambient que es va crear i el vam veure volar i escapar-se per un moment fins al costat del seu padrí. Segur que, tots dos, en van estar parlant una bona estona més...