Què passa - Activitats - Música - Teatre - Portada - Mussart Festival | Revista 97

DONES QUE BALLEN: del whatsapp a la memòria

Formar part d’un projecte de dansa comunitària és tot un repte, sobretot perquè quan et truquen per participar-hi no és important que no sàpigues ballar ni que estiguis jubilada. La trucada és de la Mercè Mariné, actriu, professora de l’Institut del Teatre i directora artística del Mussart, i em diu que serem un grup de dones de totes les edats. Fet i fet, a la meva edat ja queden pocs cartutxos per gastar i un desafiu d’aquestes característiques té el seu atractiu. De fet, la mare em deia, no et precipitis que tot arribarà! I té raó la mare, tot arriba, però per aquesta proposta només compto amb dos cursos de Danzas regionales fets a la Sección femenina de Reus, ara fa 50 anys!

El 21 d’abril entro a formar part d’un grup de whatsapp creat per la Mercè i, àvidament, comprovo que en el grup siguem dones de totes les edats. Se’ns convoca al primer assaig d’un projecte mussarenc, ens diu la M. Clara Mora, ballarina i coreògrafa, i espera que ens faci la mateixa il·lusió que a ella aquesta trobada d’experimentació per començar a moure’ns una mica.

A partir d’aquest moment, comença una allau de whatsapps de tota mena de disculpes perquè no s’hi podrà assistir, però que no fallarà a la propera, de canvis d’hores, de canvis de dia, de confusió pel lloc on s’havia quedat, que ja s’ha dit en un missatge anterior, que si hem de portar roba de dansa, però sobretot en cada missatge es desprèn l’emoció de voler donar-ho tot fins al final.

Totes i cada una de les sessions d’assaig van ser d’enriquiment mutu, de connexions especials amb cadascuna de nosaltres, de ganes de no parar, de lliurament a les propostes que la M. Clara provocava que féssim sense ni adonar-nos-en, de fer créixer els moviments, de fer-los més complexos o més senzills, fins a aconseguir sinergies que ens unien en tot moment.

Els whatsapps s’intensificaven a mida que s’acostava el gran dia: les sabates, el maquillatge per a les sabates, els vestits, que si vols llonganissa per sopar, que si quedem a la Planeta, no que quedem a la Rasa, que si repassem perquè no recordo què es fa després dels moviments dels ocells, que si el moviment coral el repetim o no en fer el cercle…

Vaja, la memòria, potser més que el moviment, la memòria, he de confessar que per a mi era un treball feixuc! Però sempre hi ha un desllorigador que apareix en el moment límit. I sense esperar-ho, per via particular, m’arriba un whatsapp aclaridor que explica tot l’espectacle i que em permet afiançar tot el procés. És de la Isabel, la meva cunyada, que amb un esforç de sintetització relata tot el contingut de la dansa (1):


Les dones hem quedat a la plaça per arribar a un acord. Sabem de les contradiccions de les quals partim, en relació amb la feina del camp: agafar (Isabel), de negació (Diana), recollir (Mercè), negació (Ingrid). Ho tornem a dir. I és llavors que les joves ens diuen de volar. I volem fins que caminem cap al lloc de parlamentar i acordem donar (Mar), però la generositat ens treu força i caminem enrere fins a caure. Mirem el món, el que ens espera si som incapaces de volar. I volem!

Contentes, ens barregem entre nosaltres, com si ens ho expliquéssim. I les campanes ens tornen a la realitat, ens immobilitzen. Fins que, rendides, acotem el cap i el cos. Però sabedores que tenim un lloc a la terra, el marquem, ens hi posem a sobre i girem. Ballem les contradiccions, però les acabem amb una clara opció a la joia (Antònia, Gisela, Lourdes, Aïda) i la renúncia a treballar. Fins i tot juguem amb el secret de les senalles i el compartim mentre fem el joc de l’anelleta. I després ballem com boges, ens desequilibrem i ens alliberem. Ballem lliures amb la consciència que juntes tenim poder i, molt juntes, ho diem al món.

El nostre esperit joiós es manifesta en un solo (la Maria Clara). Però sabem que, en relació amb l’amor, hi ha una segona contradicció: t’ho dono tot (Mar), em puteges (Soraya), estic trista (Sílvia), però me’n surto (Mariona), i a fer punyetes, me’n vaig ben lluny (Cristina).

Tornem cap al lloc de parlamentar i no ens en sortim, anem i venim, correm… Assumim les contradiccions i les acabem ballant com locas.

Una dosi de prosa poètica per activar la memòria! Una versió del relat de l’espectacle molt pensada i encertada, tot un regal, que finalment em va semblar que no podia quedar en una conversa de whatsapp.

El més curiós de tot és que abans del sopar, un cop acabat el Mussart, una persona em va venir a explicar la interpretació que personalment havia fet de l’espectacle i gairebé va dir-me el mateix que la Isabel havia escrit. Si hi va haver o no una interferència, o suplantació d’identitat, amb el whatsapp i li va arribar el de la Isabel, no ho sabrem mai, però Dones que ballen era això, un homenatge a les dones del nostre territori que han lluitat, enraonat, comunicat, treballat, patit, gaudit i volat.



(1): Els noms de les participants (entre parèntesis) representen moviments coreogràfics que han sortit de nosaltres mateixes durant els assajos gràcies a les indicacions de la M. Clara. La Isabel fa una interpretació del que significa per a ella cadascun dels moviments.

Antònia Farré Sanfeliu



+ Publicar el meu comentari