La nostra gent - Entrevistes - Portada | Revista 97

Entrevista: Maria Mestre Mestre (87 anys) i Montserrat Anguera Esteve (84 anys) Jubilades (del tot!) “Com que tenim anys, hem passat coses, moltes coses”

“Que vinguin els anys! Aquí em té la calma...” (Criticarem les noves modes de pentinats; Manel-2011)

La saviesa de qui acumula anys és equiparable a la de qualsevol jove erudit o il·lustrat. Fer-se gran, més enllà d’atresorar d’una manera més o menys endreçada una pila d’anys, és un clar indicador d’haver viscut, après i metabolitzat hores d’experiència que proporcionen l’accés a una perspectiva de la vida, des de la calma, que només tenim quan ja som massa grans... La Maria i la Montserrat en tenen moltes d’hores de saviesa acumulades! Ha estat fàcil, deixant-les parlar sense limitacions de cap mena, que anessin obrint els calaixos del magatzem de la seva memòria. Sense altra assistència que una gravadora, una llibreta i un boli, ens hem assegut (aparcant el caminador i la crossa) per deixar anar les idees, sense fil conductor ni guia, i han anat teixint un relat de vivències i records lúcid i transparent. Segur que se n’ha quedat alguna al tinter (no cal explicar-ho tot!)

Maria: – Totes dues som de fer teatre, tot i que tu i jo som de diferent anyada..., tu ets més petita. A mi sempre m’ha agradat fer teatre. Recordo fer d’angelet quan l’Octavi i el Joan Carletes feien de Lluquet i Rovelló i que van fer pujar el ruquet del Carletes a l’escenari.

Montserrat: – I quants anys tenies?

Maria: – Doncs, ja pots comptar! Devíem tenir 6 anys. Amb una camiseta de dormir i una coroneta d’anar a dir el vers a la Mare de Déu ens feien cantar (canta una cançó). Ens posaven darrere de les cortines, amb la Roser Paca, la Carmeta Justa, la Nuri Bidó i la Montserrat Joaquim i érem felices fent d’angelets!

Montserrat: – Doncs jo recordo que naltros vam fer de nanets, a la Blancaneus. Anàvem a assajar a l’hort de les Quimetes. Allò, per a naltros era... “Bueno, quin senyorio”! Recordo els mobles antics que tenien i que ens feien parlar com elles (les Morelles, la Maria i la Dolors Vallverdú, de cal Morell) de Barcelona i ens en enreiem...

Maria: – La Blancaneus va ser sonada! Les Morelles eren mestres i se’ls notava, a més de l’accent de la Capital, la instrucció. I sempre van escriure en català, eren molt catalanes, elles!

Montserrat: – Vam assajar més d’un any! Ho fèiem per grups, naltros assajàvem només el nostre tros, però ens sabíem tots els papers de l’obra...

Maria: – Jo recordo que havia de fer de Don Ricard, però tenia la veu massa “melodiosa” per a fer de Cavaller i em van donar el paper de la Montserrat Joaquim, que feia de Madrastra. No li sortia bé allò de -Blancaneus, cal que tu moris perquè jo pugui regnar!- i potser perquè jo ja portava a dins el cuquet del teatre... Si no m’equivoco, això va ser l’any 1947.

Montserrat: – També recordo que a les més petites sempre ens donaven coses (berenar) i que ens agradava molt.

Maria: – Van escriure el conte i en van preparar una obra de teatre. Hi sortíem una gentada. Vam disfrutar molt. Va ser una meravella. Jo només sortia al primer acte i em sabia el meu paper i tot el de la Blancaneus...

Montserrat: – ... Doncs naltros ens els sabíem tots, els papers! Com que sortíem a tota l’obra!

Maria: – Ja veus: ben poca cosa...

Montserrat: – Allevòrens no hi havia res més! Sempre érem pel carrer. Hi havia vegades que ens cridava algú per demanar-nos que li portéssim alguna cosa de la botiga. Recordo la senyora Palmira que ens va dir que li portéssim xocolata i que li portéssim rapidet: Cuita! Cuita! Ens va dir. I a cal Teodoro ens van dir que se l’havia de coure ella!

Maria: – Sí, la Palmira Arderiu, que va posar un anunci al diari: “Señorita con dote desea casarse”. I el Jaumet del cafè va dir “Carai! Con dote!”. I, sí, sí, que es van casar... Però resulta que el dot de la Palmira no va sortir mai d’allà on el tenia...

Montserrat: – I, si no, a l’escola. Te’n recordes de la senyoreta Maria? Quina feinada per anar passant!

Maria: – Sí, pobra, ja ho deien que “passaves més gana que un mestre d’escola”! Jo no la vaig tenir. Lo poc que sabem, ho vam aprendre aleshores.

Montserrat: – Sabíem la llista dels reis Godos, però no sabíem res de Catalunya...

Maria: – Naltros sí! Ens van explicar allò de los “Berengueres”, “el Cid, el rei Carlos I de España y V de Alemania”, i les “preposiciones propias”! Ho estudiàvem tot de memòria i en castellà! Hi va haver un examen que vaig dir: Jo l’he d’acabar en castellà!, perquè no em sortia!

Montserrat: – Ens feien parlar en castellà. A la Leonor li van preguntar “què feia el seu pare?” i ella va respondre “Saca femo” i després li van preguntar “on?” I ella va respondre “A cal Caneto”.

Maria: – Jo el català el vaig aprendre llegint els textos de quan fèiem teatre. Com que no hi havia fotocòpies, ho havíem de copiar a mà, el nostre paper i el dels nois (com que anaven al tros els hi fèiem a ells), perquè sempre m’ha agradat fer comèdia. Si em diguessin de tornar a sortir, no em faria res!

Montserrat: – Potser ets de les noies que més n’ha fet de teatre. T’ha agradat sempre molt fer comèdia...

Maria: – Dona! Tots els Goris i Txecos ho portem això! Si et donaven una mica de paper, ja representava molt. Anàvem a assajar i després anàvem a escombrar la sala i “dale” de gresca..., la qüestió era sortir!

Montserrat: – I no hi havia res més. Jugàvem molt! Al Pisso, a l'anelleta, a Amagar... i ballar sardanes!

Maria: – I baixàvem pel costat del pont del Cama fent-lo servir com un tobogan, posant una mica d’arena per lliscar més bé. Però les noies ens embrutàvem les faldilles i quan arribàvem a casa ens renyaven!

Montserrat: – Ens havíem d’entretenir amb alguna cosa! No teníem una distracció clara, tal com ens ho trobàvem, anàvem fent...

Maria: – Hem anat d’un extrem a l’altre. De no tenir res, a fer servir el mòbil i l’ordinador.

Montserrat: – Però jo, d’aquella època no en tinc un mal record. Com anar a missa: abans passàvem el rosari cada dia... i fèiem totes les celebracions. Érem felices fent això, no m’hi sentia incòmoda i no m’hi sentia pas reprimida! Hi anàvem tots i totes. Vist des de l’actualitat, veig que vam mirar d’aprofitar els bons moments, que els dolents...

Maria: – ...ja arriben! Érem felices jugant a amagar. Ara el canvi és molt gros. Com el de la Cooperativa, que sap molt greu com ha acabat, m’ha fet plorar molt. El pare va ser un dels que van lluitar i exposar-se perquè tirés endavant, va costar molt d’engegar. El comerç, van fer el que van voler fins que les cooperatives no ho van anar arreglant tot.

Montserrat: – És que hi ha moltes coses que no se saben i no saps el que passa...

Maria: – O no les dius o segons qui, les diu d’una manera i segons qui, d’una altra! Com que tenim anys per això hem passat coses, moltes coses...

Montserrat: – De diferents maneres ens hem trobat tots aquests canvis...

Maria: – Començant amb la postguerra. Abans de la guerra les coses eren d’una altra manera.

Montserrat: – A tu et van explicar res de després de la guerra?

Maria: – A mi? Poca cosa... Quieta a casa i poca cosa més...

Montserrat: – A mi, absolutament res! En poques paraules: Arriba España, el Cara al sol i Viva Franco. Però era feliç amb lo de la Falange, pensava que era una cosa normal i corrent.

Maria: – Per a naltros, en aquell moment era una cosa bona... I els que no ho podíem ser, volíem aquell vestit i aquell gorro...

Montserrat: – La Maria Torera, a mi, m’havia explicat alguna cosa... El meu pare era carlí i cantava “Por Dios, por la Patria y el Rei lucharon nuestros padres...” i la meva mare, republicana, i cantava “Som i serem gent catalana, tan si es vol, com si no es vol!” però sempre he pensat que devien tenir por d’explicar les coses d'allavòrens...

Maria: – Ens vam fer grans així, parlem de fa molts anys...