Història - Història local | Revista 95

Palmira Jaquetti, la força de l'esperit

Qui més qui menys, sap que la vida és una cursa d'obstacles. Podem plantejar-nos, per això, si el fet d'haver nascut amb un esperit especialment sensible, d'una naturalesa exquisida, constitueix un hàndicap, un desavantatge a l'hora d'afrontar l'adversitat. En el cas concret de Palmira Jaquetti i Isant (Barcelona, setembre de 1895-Santa Margarida i els Monjos, maig de 1963), podem afirmar que la finesa, humana i artística, i el coratge per seguir endavant anaven a parts iguals, malgrat un munt de vicissituds que haguessin pogut amargar l'existència de qualsevol.

Tal com vaig tenir el gust d'exposar a la Casa de Cultura de Vilaplana, ara fa poc més d'un any, el gener de 2023,i la Palmira va néixer al Poble-sec, niu aleshores d'agitació obrera, filla d'un metal·lista de la construcció provinent de la Seu d'Urgell, l'Ignasi Jaquetti Cerdà, i d'una dona nascuda a Vilanova de l'Aguda (Solsonès), la Maria Isant Torra, d'arrels familiars a la pagesia de Cabanabona (la Noguera). Ella, catòlica fervent; ell, anarquista amb aficions culturals (cant coral; teatre obrer...). Havent entès tots dos el potencial de la seva filla, van fer l'esforç encomiable d'encaminar-la als estudis, esglaó per esglaó, començant pel títol de mestra de «Primera Enseñanza Superior» (1914), i seguint per la formació en dibuix artístic a l'Escola Municipal d'Arts del Districte V de Barcelona (1914-1918), i sobretot, ja que havia de ser de gran profit per a la seva carrera, per les classes d'idioma i cultura a Alliance Française (1914-1916). Creiem que la música l'estudiaria des de petita, tant a l'Escola Municipal com al Conservatori del Liceu. No satisfeta amb això, cursarà també els Estudis Normals de la Mancomunitat, que s'impartien a l'Escola Industrial (1921-1924), obtenint així el Mestrestratge de català, i es traurà el Batxillerat, per matrícula lliure, a l'institut de «Segunda Enseñanza» de Barcelona (1920-1924). Només tres anys després, mereixia el Premi Extraordinari de Llicenciatura en Filosofia i Lletres (1927). Tot això diu molt d’aquell afany seu per aprendre. Val a dir que dos anys abans del seu traspàs encara assistia a un curs d'estiu de la Universitat de Friburg (1961). I és que, a més de l'idioma francès, dominava l'alemany i parlava sense dificultats l'italià i l'anglès.

Si fem, ara, una ullada a la seva labor docent, veurem que va passar de les escoles de primària a les aules de l'Institut Feminal, a la «Escuela Municipal de Labores y Oficios de la Mujer» i a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundat com és sabut el 1909 per Francesca Bonnemaison, en qui va trobar una benefactora i una amiga. A partir de 1926 treballarà en instituts públics de batxillerat, i des de 1932 serà catedràtica de francès per oposició. Cal destacar aquí l'època en què el Dr. Josep Estalella la incorpora al projecte innovador de l'Institut Escola de la Generalitat (curs 1932-1933), primer al Parc de la Ciutadella i tot seguit, a l'extensió Pi i Margall, situada a la cruïlla de Rosselló i Balmes, més a prop de casa seva, que era al carrer de Casanova, 116 (curs 1933-1934). Acabada la Guerra, i després d'haver hagut de patir un ominós expedient de «responsabilidades políticas» (1941), l’enviaran a l’institut femení Montserrat, restant en actiu fins que la va sorprendre la mort, en accident de carretera. Tinguem en compte, així mateix, les classes particulars, any rere any, perquè el sou d'una professora pública era poc més que misèria i companyia. «Les dificultats familiars –el seu matrimoni–, la malaltia i després la invalidesa, les dificultats econòmiques, no van reduir-li l'optimisme, l'empenta, les ganes de treballar i de fer bé als altres. Els alumnes érem el seu camp de treball, era on ella portava al màxim el seu esperit de servei. I ens estimava, i confiava en nosaltres» (Vicenç Biete Ferré, «La labor pedagògica de Palmira Jaquetti», Caramella, núm. 43, p. 30-31).

Biete al·ludia a problemes matrimonials. En efecte, Palmira Jaquetti es va casar el 27 juny de 1927 amb Henri Daoust (Stembert-Verviers, Bèlgica, novembre de 1906-Ciutat de Mèxic, juliol de 1982), un xicot amb ínfules de poeta que vorejava els 21 anys, a qui havia conegut en una pràctica de francès per correspondència. L’Enric d’Aoust, que és com es feia anomenar a Barcelona, passava per ser un pintor artístic de futur, un bohemi charmant. Va viure sota el paraigua econòmic de la seva dona fins que alguna amistat d'ella –qui, si no?– el va col·locar a l'Escola Normal de la Generalitat, com a professor d'idiomes (1932). El punt d'inflexió va ser l'octubre de 1934, quan una poliartritis infecciosa la reclou per tres anys a l'Hospital de Sant Pau, d'on va sortir cosida d'operacions i amb seqüeles de mobilitat permanents. En aquella tesitura, l'Enric l'abandona, enamorat d'una alumna de l'Escola, i li exigeix el divorci (24 d'abril de 1937): «Arribo a la desesperació, no de Déu, sinó de tot, ací baix [...]. Perquè l'estimo tant!» (Confidència de P. Jaquetti al poeta Carles Riba, 12.5.1937, Arxiu Nacional de Catalunya). Tanmateix, la nostra Palmira atresorava un esperit resolutiu, gràcies al qual va poder sobreposar-se a aquell naufragi. D'una banda, per la fortalesa que li proporcionava la fe en Déu, heretada de la mare (morta l'abril de 1939; el pare l'havia precedit, el març de 1924), i d'una altra, perquè es va lliurar a la creació poètica i musical, amb una elevada sensibilitat per la natura i pels infants. De l'any 1938 és el seu primer llibre, L'estel dins la llar: «Salta, matinada. De llum faré el cant!». Us remeto, per això, al volum Em lliga la beutat de cada flor. Poesia escollida de Palmira Jaquetti (Publicacions URV, 2021), a cura de la Dra. Carme Oriol Carazo, comissària de l'exposició «Llum a l’ànima. Palmira Jaquetti 1895-1963», la que ha visitat Vilaplana l'octubre de 2023.

Però, independentment del mèrit que pugui tenir la seva obra artística, i al marge també de la seva categoria humana i de la seva entrega docent, Jaquetti ocupa un lloc d'especial privilegi al camp de la recerca folklòrica. Recordem que l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), creada per salvaguardar amb criteris científics la cançó i la música popular de l'àrea lingüística catalana, va ser el projecte etnomusicològic més important del segle XX. Lògicament, per tractar-se d'una entitat establerta el 1922 –el 6 de gener, per ser més exactes–, era una empresa d'homes. La dirigia, en nom de l'Orfeó Català, el mestre Francesc Pujol i Pons (Barcelona, 1878-1945), per damunt del qual hi havia, però, l’autoritat del fundador i mecenes Rafael Patox i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, 1872-Ginebra, 1964: ). Doncs bé, durant la primavera de 1925, el mestre Pujol va decidir que confiaria una de les sortides d'aquell estiu a la senyoreta Jaquetti. La primera integrant femenina de l'OCPC, ella i una companya auxiliar. El veterà periodista Pere Pagés i Rueda (Reus, 1857-Barcelona, 1929) se n'alegrava en aquests termes: «Srta. Palmira Jaquetti. Amb satisfacció m'he enterat de què va per bon camí l'assumpte de la seva sortida estiuenca a recollir cançons. Escric a n'en Pujol reiterant-li la recomanació» (Carta del 26.5.1925, arxiu familiar P. Jaquetti). També és possible que Patxot, com a protector que era de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, conegués l'índole treballadora de la Palmira, a través de la Francesca Bonnemaison.

Fos com fos, la sortida de 1925 va donar pas a una tasca d'allò més fructífera: 15 missions de recerca entre 1925 i 1940 (la darrera de caire voluntari, per haver plegat l'OCPC a causa de la Guerra civil), amb uns 10.000 documents recollits, entre músiques i lletres, de manera que Jaquetti va esdevenir un dels tres puntals de la recol·lecció del Cançoner, a l'alçada dels mestres Joan Tomàs i Parès (Barcelona, 1896-1967) i Baltasar Samper i Marquès (Palma, 1888-Ciutat de Mèxic, 1866), i molt per sobre del celebèrrim Joan Amades.

No resta sinó insistir en el fet que Palmira Jaquetti va iniciar-se com a folklorista al poble de Vilaplana, amb un recull espontani que és anterior a la seva etapa amb l'OCPC. S'equivocava la biògrafa Roser Matheu en això: «Una col·lecció de cançons populars recollides mentre estava de mestra a Vilafranca, li féu guanyar un premi al concurs del Cançoner Popular de Catalunya» (Quatre dones catalanes. Barcelona, 1972, p. 172). No, Vilafranca no: Vilaplana. Ja vaig posar-ho de manifest el 2001, havent examinat el recull en qüestió (OCPC, carpeta C-188), amb motiu d'una investigació en equip duta a terme per iniciativa de la Dra. Josefina Roma i Riu (Centre de Documentació de Cultura Popular, 2 vols., beques B227 i B232). Ara sabem, a més a més, que Jaquetti havia guanyat la plaça de mestra titular en unes oposicions i que la van enviar a l’escola de nenes de Vilaplana amb l’any escolar començat. Per això hi va ser només unes setmanes, del febrer al març de 1922, el temps d'aconseguir l'excedència, ja que el nomenament li va arribar quan seguia els Estudis Normals de la Mancomunitat i no volia perdre el curs. Segur que s'hi va trobar magníficament acollida, de grans i petits. I per acabar-ho d'arrodonir, tenia a tocar la muntanya, la font d'energia espiritual més preuada per ella al llarg de la seva vida.

El cas és que, mentre era a Vilaplana, s'emet la Crida de l'OCPC a la cooperació de tots els «amadors de la cançó popular», reproduïda a més de 250 diaris i rebuda també en orfeons i altres centres culturals (principis de febrer de 1922). Ella s'hi posa de seguida, i amb tan bones perspectives que hi va tornar al juliol, per tal d'arrodonir l'arreplega, i que daquests materials –els de la Teresa Vernet Fort, a. Jaia Dama, juntament amb els de la seva amiga Sisquita i els de la velleta de cal Vicari d'Alforja–, ampliats amb cançons de la mare i d'un vell de Solsona, sortirà el recull que inaugura el seu historial recol·lector. El 31 de desembre l'inscrivia al I Concurs de l'OCPC (1922): «Cançons populars catalanes. Lema: Les velles cançons, dolces i belles» (núm. 26). Cal advertir el lapsus comès per ella mateixa, 1921 en comptes de 1922: «he recollit a Vilaplana, en febrer i març i juliol de 1921» (Inventari de l'Arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, vol. IV, fasc. 2 de Materials. Barcelona, 1994, p. 480). Ansiosa per saber-ne el resultat, s'adreçava al mestre Pujol, a qui devia conèixer dels seus estudis musicals, dient: «Voldria saber quelcom del concurs de cançons [...] ho he fet amb molta cura, amb molt d'amor i bona voluntat [...] un petit encoratjament em donaria impuls per anar a cercar més i córrer altres terres. Senyor Pujol, estic verdaderament intranquil·la, voldria saber si està bé o si he de plegar» (Carta del 28.4.1923. Centre de Documentació de l’Orfeó Català: ). Estava prou bé. El guany més significatiu, però, no va ser el premi tranquil·litzador de 75 pessetes, sinó que, a partir d'aquí, en virtut del petit recull vilaplanenc de 1922, Palmira Jaquetti tindria obertes les portes per anar a cercar més i més cançons, per córrer moltes més terres. Per entrar a formar part de l'elenc selecte (i masculí) de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Vegeu més detalls biogràfics a la cronologia que vaig escriure al web de l'Any Palmira Jaquetti, i l'estudi publicat a Llum a l'ànima. Palmira Jaquetti 1895-1963, (p. 12-55).