Què passa - Activitats - Teatre | Revista 77
L’ESPECTACLE DE L’ANY. LA NIT DEL VALENT
A començaments d’estiu hi havia uns cartells pel poble que semblaven de mentida. Anunciaven el 1r Festival d’Arts Escèniques ProsCrits: a la Torre del Valent, hi actuaria, el 15 de juny, la Pepa Plana i el Leo Bassi! No podia ser que a 3 quilòmetres de Vilaplana s’hi reunís la millor pallassa i el millor bufó del món. Però es podien comprar entrades i darrera hi estava el Gilbert Trilles, així que devia ser veritat.
Després vam saber que, en l’organització, no hi era només el Gilbert-Struc; sota el nom de ProsCrits hi havia la nostra Mercè Mariner, el Francesc Garrido, l’Helena Tarragó, el Jorge Varela, la Xell Fernández, parella del Gilbert, i un grup de voluntaris. Un col·lectiu potent però no gaire nombrós, tenint en compte que l’organització va resultar impecable i que, a més, tots jugaven algun paper en el Festival, des de portar la barra i el sopar (la Mercè i la Xell, increïbles cambreres); fer les presentacions (l’Helena i el Francesc) i la música en directe del final (l’Helena, veu i el Jorge, teclats).
Amb les entrades a la mà i mitja hora abans que comencés, estàvem pujant el camí de la Torre del Valent, encara incrèduls pel fet que s’hagués pogut muntar un espectacle d’aquesta qualitat i preguntant-nos què faríem amb el cotxe. Com hi cabríem a la casa rural? A partir d’aquest moment, tot van ser sorpreses i cap d’elles desagradable, ben al contrari.
Primera sorpresa: tota una esplanada per aparcar, amb persones molt amables que t’indicaven on deixar el cotxe. Segona: la Torre del Valent; l’edifici de pedra vista, imponent, semblava vigilar l’ampli espai condicionat per aquella nit. Tercera: la caravana Struc Magic Theater, escenari de les actuacions, com si fos un carro dels antics còmics, d’esquena a les muntanyes (escenari de l’escenari). Quarta: agafar una cervesa freda, passejar-te i al·lucinar veient els jocs de mans que feien els prestidigitadors en cadascun dels racons.
Anava avançant la tarda, havies saludat tants coneguts i havies conegut tanta gent nova que semblava que amb allò n’hi hagués prou. Una festa d’amics. Amabilitat per tot arreu i màgia sota els arbres.
Però només eren els preàmbuls: cap a les nou, ens van aplegar davant l’escenari i va pujar d’entre el públic la Pepa Plana, amb una ferrada i un pal de fregar. Des de llavors i fins que no va acabar, va ser un pixar-se de riure (literal). Portava un espectacle que es diu «l’Atzar», fet de tres peces quasi mudes protagonitzades per tres dones: la primera per una que neteja el teatre, atabalada perquè s'ha fet tard i tot ho ha de fer sola. En aquesta, la Pepa va fer ressuscitar expressions que sentíem de petits: les quinientes, Brillo, Brillo! i va fer de coses ínfimes i quotidianes un univers: el problema de xafar el fregat, buscar uns guants que li fessin conjunt amb les sabates (els guants de goma com objecte teatral és una gran troballa de l’espectacle!). La segona estava protagonitzada per una indigent amb un carret que acabava esdevenint totalment màgic. I la tercera era una gitana mig maga, mig acròbata (inefable la seva interacció amb una escala de tisora, entre el Cortázar d’instruccions per posar-se un jersei i la cabra acròbata que es veia anys enrere).
Ha de ser molt difícil idear un espectacle com el que vam veure, s’ha d’observar molt per veure els detalls que la Pepa veu i porta a l’escenari. Especialment perquè no hi ha precedents, com ella mateixa diu «l’humor és molt capritxós, tu rius del que coneixes i et reconeixes. Les dones hem après a riure d’estereotips i codis masculins perquè si no reies, és que eres tonta o no tenies sentit de l’humor. Durant la història hem hagut de riure de coses que a priori no ens feien massa gràcia perquè les dones hem estat l’objecte del riure.»
Ha de ser molt difícil fer un espectacle com el que vam veure, mentre es feia fosc. Fer-lo en un espai minúscul, la caravana Struc Magic Theater. Se n’ha de saber molt per portar el públic com ella ho va fer, amb un domini total de les repeticions, de les mirades i dels silencis. Ja ho dèiem a l’inici: la millor pallassa del món. No en va, aquest 2019 la Pepa Plana ha rebut el premi
de Cultura de “l’Associació Periòdica de Premsa en Català” i anys enrere el Cirque du Soleil la va anar a buscar per encarregar-li l’espectacle «Amaluna».
Després vam sopar. L’espai entre la Torre del Valent i un carret de gelats (un altre carro de museu, preciós) s’havia omplert de taules i cadires, amb espelmetes que feien més maco el negre de la nit. Hi havia gent que s’havia portat el sopar de casa i d’altres que vam menjar l’amanida, les mongetes amb llonganissa i el gelat de postres que l’organització havia preparat.
Ens hi hauríem quedat, la Pepa sopava a una taula propera, amb sabates normals i sense el nas de pallassa. Hi devia haver música de fons, havia sortit la lluna, s’hi estava tant bé... però tots sabíem que actuaria el gran Leo Bassi
[1], així que ens vam tornar a traslladar davant del carretó Magic Theater.
El que va passar a partir de llavors és difícil d’explicar. Hi va haver una estranya conjunció entre l’artista, l’escenari i el públic. Leo Bassi portava el seu últim espectacle: «El último bufón», un recorregut no tan sols a la seva carrera sinó a la història i a l’essència del bufó. Segons ell mateix explica, l’obra va sorgir de la visualització d’unes pel·lícules filmades pels Lumière, on hi sortia el seu besavi Giorgio Bassi. Diu que li va costar molt entendre que «l’aparent simplicitat dels números circenses dels Bassi no sortien de la ingenuïtat o de la innocència sinó que eren una manera intel·ligent de fotre’s de la pompositat del llenguatge polític d’aquella època». Que va copsar que el circ dels seus avantpassats «no era un lloc de poesia barata com ho són certes versions del circ actual, sinó l’últim refugi, en clau popular, de l’esperit crític del segle de les llums».
El Leo Bassi va iniciar l’obra amb el seu vestit i tarannà més coneguts: camisa blanca, corbata, americana i pantalons foscos. Crític, provocador, agitador (de llaunes de refresc). L’adopció de la indumentària dels poderosos és una forma que té el Leo Bassi de fotre-se’n? Potser sí, en les reflexions que ell fa sobre aquest espectable parla de la vestimenta: «La fuerza del Bufón era su extravagancia que lo situaba por encima a las convenciones en una sociedad muy formal y estructurada. Hasta su gestualidad desmesurada y su modo ridículo de vestirse no eran poesía o surrealismo, sino una manera impactante de subvertir la austeridad vestimentaria del mundo conservador».
Ara bé, una americana i una corbata també poden ser utilitzades per fer un striptease a ritme de
I Will Survive i passar a una performance sobre el poder feta amb vidres trencats i esquena nua. Ens va dir que no li sortia gaire sang perquè havia fet el número massa vegades.
Imagino que en aquell moment alguna o moltes coses s’havien mogut dins de cada espectador: la consciència, els pensaments, les emocions. Estàvem preparats per a la tendresa màgica del final: el Leo Bassi transmutat en el Pallasso Blanc dels seus orígens, fent números clàssics i increïbles d’hipnosi i malabars. Ell ha escrit que «el Pallasso Blanc és un personatge que es perfila lluminós i carismàtic en la nostra memòria, el rei de la Pista, el que va encarnar pel públic decimonònic totes les Utopies». Sabem que s’hi ha transformat múltiples vegades, en aquest espectacle i en d’altres, però possiblement mai ho havia fet en un escenari tan semblant al dels seus orígens: el carretó Magic Theater sota les estrelles. Un carretó artesanal (fet pel Gilbert i la Xell), idèntic als dels antics, i una nit quasi de lluna plena.
El Pallasso Blanc es va canviar el gorret cònic per una mitra amb el símbol de l’església patòlica, de la qual ja ens havia parlat abans. I va saltar de l’escenari per portar-nos davant de l’inflable groc, monumental, amb l’aneguet a dalt de tot, apuntant cap a la Lluna i a Júpiter.
Però no s’havia acabat. Estàvem commocionats, remoguts, conscients d’haver viscut un moment únic. I llavors, al teatret, va començar a sonar la música. L’Helena que ens havia fet riure tant com a mestressa de cerimònies també tenia la capacitat de transmutació de tots els artistes: ara era la cantant de CoverH, una cantant fantàstica, de veu potent i versàtil. Amb l’excel·lent teclista Jorge Varela van estar tocant temes dels 80 i dels 90: des de rock dur a new age, passant per funky i pop.
En algun moment el Gilbert va sortir a l’escenari, a rebre l’agraïment de tot el públic. Leo Bassi havia parlat del Valent, del Ramon Trilles. El seu fill mereix el renom, se l’ha guanyat a pols. Ens va dir que havien aconseguit fer un Festival sense subvencions ni espònsors, perquè ho volien així. Amb preus baixos i aforament limitat. Que si haguessin obtingut beneficis haurien anat destinats a una ONG (Open Arms o Pallassos sense Fronteres). Que hi haurà un 2n Festival d’Arts Escèniques ProsCrits. El vam aplaudir fins a deixar-nos-hi les mans.
L’organització havia previst que marxéssim per la carretera d’Alforja, però com que érem els últims vam tornar pel mateix camí d’arribada. Ah, no ho havíem dit, tot costava 20€!!! també ens hem deixat de dir l’única crítica que se li ha de fer a ProsCrits: el 2n Festival d’Arts Escèniques, que serà l’estiu proper, mai no podrà superar aquest primer.
[1] Ha rebut nombrosos premis: De la crítica (Barcelona, Cannes i Mu?nich); OBIE (Nova York); FAD (Barcelona); Festival de Amendola (Itàlia); Nas d’Or (Barcelona); de Teatre (Portugal, Chile, Malaga i Cannes); Moers Comedy Festival (Alemania); Acadèmia dels Bufons, (Moscu?); Just For Laughs Festival, (Montreal); representant oficial d’Itàlia en les Olimpíades Teatrals de Moscu?; Oxcars 2008; de la República 2013 a Madrid. També ha rebut agressions, acusacions judicials, amenaces i intents d’assassinat.
Ben Aixà i Isabel Salvat.
+ Publicar el meu comentari