Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
La nostra gent - Entrevistes | Revista 74

Entrevista amb Agustí Ferré Vergés


Plovisqueja mentre enfilo carrer Major amunt per anar a ca l’Agustí. Ell m’espera al tercer pis, on viu ara, per començar l’entrevista per Lo Pedrís d’aquest Nadal. Vam concertar-la a finals d’estiu al bar del Casal, on algun dissabte compartíem taula i tertúlia matinal. Els dos hem canviat molt, d'ençà que anàvem al riu a pescar crancs i jugàvem al pati de l’escola. Les èpoques que vam freqüentar-nos més sovint van ser els anys d’estudiants a l’Institut Gaudí i mentre formàvem part del Col·lectiu Llibertari. Ja fa molt de temps que els nostres camins es van separar. Però aquest dissabte, per voluntat d’un i altre, coincidim de nou a la terrassa del seu pis, on hi ha unes vistes de tardor esplèndides, amb els horts de les darreres i el turó de la Cervereta de teló de fons i una estelada que oneja orgullosa al barrots del balcó. Preferim entrar al menjador perquè fa fresqueta i el cel amenaça de nou amb pluja. Em fa passar al menjador, seiem al sofà, m’ofereix, amablement, cafè i comencem a parlar.



Hola Agustí!
Hola!

Començo aquesta entrevista des de la perspectiva del viatge com a símbol d'aprenentatge de vida perquè ens pot ajudar a enfocar el tema i a compartir nexes i passions comunes. Et sembla bé? 
Sí, sí. Tu mateix, endavant.

Què voldries explicar sobre els teus viatges? 
Home... la veritat és que m’he passat moltes temporades fora d’aquí.  Algunes han estat molt llargues. Però per diferents motius en cada un d’aquests viatges sempre he anat tornant. Les temporades més llargues van ser a l’Índia. A Austràlia, en el meu primer viatge, vaig ser-hi més de dos anys seguits. Després vaig estar una llarga temporada per diversos països d’Àsia, Amèrica i Oceania. Tornava a Vilaplana perquè havia de fer gestions i solucionar algun que altre problema que hagués sorgit mentre estava fora.  

Quan i per què comença aquesta passió pel viatge?
Mira doncs, l’any 1988 resulta que la meva vida va fer un gir espectacular. Marxo del poble perquè no em trobava gens bé. Des de molt petit, sempre havia sentit una espècie d’impuls com a molt aventurer. Per a mi aquest esperit d’aventura diria que era una pulsió innata i molt exagerada. Pensa que jo estava vivint amb una noia molt maca. D’aquesta relació, va néixer un fill. Llavors jo treballava de forestal al Delta de l’Ebre i tenia una feina digna. Teníem dues cases, la primera a Reus i després una altra a Tàrrega. També teníem un cotxe cada u... En fi, diria que teníem aquelles coses o aquella classe de vida que en teoria fa feliç a la majoria de la gent... I que d’alguna manera intenten aconseguir per ser feliços. Vaig estar tres anys vivint així. Un any a Barcelona, un al Delta i un altre a Tàrrega fent de forestal en distints àmbits, però a mi, aquesta vida em turmentava... Jo no havia nascut per fer el que el sistema vol.
 
I què va passar doncs, per què vas marxar ?
Doncs que em vaig adonar que amb tot allò que jo tenia, no era feliç. Parlo de finals dels anys 80.
 
Suposo que devia ser quan va néixer el teu fill?
Sí, el meu fill, el Roger, va néixer el 1989.
 
Porta el teu cognom?
Sí. I a més, crec que també té bastant el meu esperit. T’ho dic perquè li vaig parlar ara fa dos anys del meu viatge a Austràlia. Un lloc que per mi era un somni, un continent on vaig aprendre l’anglès, un indret on vaig viure al límit... I mentre jo li parlava, sentia que tot allò l’entusiasmava. I de fet ja fa una any que és allà.

Quan i per què vas marxar sol?
Era a finals de l’any 1989 quan vaig marxar a Austràlia. Vaig decidir marxar sol i abandonar-ho tot perquè no em sentia bé aquí. A més a més hi havia altres problemes personals com ara la droga. I em vaig adonar que viatjant sol a fora, i a ser possible ben lluny, com per exemple a Austràlia, tenia una gran possibilitat de sortida a nivell personal. I així, poder sentir-me viu i buscar una millor vida. I no et pensis que l’important era l'aventura, sinó que, en aquell moment, em calia fer el primer pas: Deixar la droga.  
I a Austràlia ho vas trobar?
Sí, i t’ho intentaré explicar. Mira, jo de molt petit anava a la Mussara. M’agradava molt anar-hi per pujar dalt d’un cingle i mirar tot el panorama i les muntanyes que m’envoltaven. Pensava que darrera d’aquelles muntanyes i molt més enllà de tot aquell mar immens... hi havia d’haver coses al·lucinants. Diria que quasi màgiques, no?  La veritat és que llavors jo era molt petit, sí. Però després em vaig adonar, anys més tard, quan ja era home, que seguia sent màgic per a mi.
 
En quin sentit ?
Mira, jo he vist coses que quasi són miracles o màgiques, però és que això no es pot dir perquè no s’ho creurien. La veritat és que jo vaig marxar d'aquí sense cap rancúnia. Mai, en aquests trenta anys que aviat tindrà el meu fill, he sentit cap remordiment... Mai. T’ho dic perquè en certa manera sóc com el Trump. Com ell diu el primer és Amèrica. Doncs jo diria que el primer és Catalunya. Però, per a mi,  abans que Catalunya hi ha una cosa més important: la meva salut i la meva vida. Una de les coses més importants que he après és que si no entens que l'única persona que en veritat t’estima ets tu mateix, no podràs mai ésser feliç. Un ha de pensar en ell mateix des de la dignitat i la responsabilitat (el que se’n diria sentit de l’honor i la honestedat). I no pensar en un mateix des de l’egoisme i l’interès. Pensar per un mateix per veure què fer i com començar aquesta recerca, que pot esdevenir espectacularment gran i complexa.
 
Quan emprens aquesta recerca, sabies anglès?
No en tenia ni idea. Pensa que des del moment en que jo parlo amb un familiar meu per explicar-li la meva situació, ell em diu que m’ho arreglarà i que aconseguirà enviar-me a Austràlia. Des del moment que es decideix que jo marxo cap a Austràlia fins al moment que arribo allà, passen tan sols dues setmanes. I tu creus que en dues setmanes es pot aprendre anglès? Doncs diria que no vaig aprendre quasi bé res.  Tots aquests anuncis que diuen «aprenda inglés en un año» són pura mentida: «Ja, ja, ja ... Me’n foto». Em sembla que la llei no hauria de permetre que els venedors diguin mentides per la tele, de fet, per a mi, dir mentides hauria d’estar penat per la llei en tots els casos i àmbits.
 
Com va anar el vol cap a Austràlia?
Va ser molt llarg perquè vaig haver de fer moltes escales. M’havia d’esperar moltes hores pels aeroports perquè havia agafat un vol molt barat. Entre tot jo diria que des de Barcelona fins a Sidney vaig estar dos dies.  
 
Recordes el teu primer dia?
Sí. Recordo que arribo a l’aeroport de Sidney, i busco un taxista.  I li dic, de la manera que puc i amb el poc anglès que sabia: «Porti’m a un hotel barat del City Center». Després de deambular per Sydney una bona estona, per fi vam arribar a l’hotel. Era ja molt tard. Allí dormo i descanso. M’aixeco al matí i surto caminant. I resulta que a vint metres d’aquell primer hotel, veig un cartell a dalt d’un edifici de quatre pisos, on hi diu : Spanish Club Sydney. I em dic: «Hòstia! He d’entrar aquí per veure què m’hi trobo». I allí va començar la primera aventura... amb la màfia espanyola d’allí. Encara que sembli estrany, em va encantar conèixer la màfia. Vivíem al límit. La màfia espanyola estava connectada amb la italiana, amb la grega, la portuguesa i amb infinitat de llatins i sud-americans. Creu-me, allò eren màfies, però màfies.
 
I amb què traficava aquesta màfia?
Doncs des de fer feines com ara arreglar pisos fins a fer passaports falsos i documentació falsa, passant per estafes inversemblants i rebomboris violents. També feia encàrrecs per ells... però normalment no sabia exactament els motius de perquè ens ho feien fer.

O sigui que treballaves per ells?
Sí, sí.  A més del que t'he dit,  també transportàvem coses per ells. Portàvem cotxes d’un lloc a un altre, els deixàvem i tornàvem amb un altre cotxe. Fèiem coses rares. Un dia em van enviar a excavar un clot i vam extreure tres fusells russos Kalashnikov. Pensa que el líder d’aquest grup era un portuguès que tenia una immobiliària que feia servir de tapadora. Aquest paio va arribar allí com a capo al cap de pocs mesos que matessin a l’anterior capo que era un italià, que l’havien matat a trets allí mateix on parlàvem. La primera vegada que vaig veure aquest nou cap portuguès tenia una pila immensa de passaports al damunt de la taula. Em va dir, si tu treballes per nosaltres et juro que jo t’aconseguiré que puguis viure en aquest país legal, com si fossis d’aquí.
 
I a canvi de què?
A canvi de que jo havia de treballar per ells. I pensa que em va dir que si trencava aquest pacte tindria “un accident fent escalada”. Em va dir això mateix tal com t’ho dic. És clar, entenc que es difícil de creure certes coses però... creu-me que va anar així.
 
I no tenies por de treballar per aquesta màfia. No tenies altre alternativa o ja t’estava bé viure aquesta experiència?
No, no tenia por. Potser perquè tinc una mena d’esperit de voler veure les coses des de dintre mateix i conèixer el límit d’allò que poden arribar a fer els humans. Si t’ho expliqués tot quedaries flipat. Pensa que vivíem en una casa, on hi havia una escopeta al costat de la finestra. Jo compartia sostre amb un exlegionari que va fotre el camp d’Espanya en temps del Franco. Era un rebentador, fins i tot estava buscat perquè havia matat gent. Pensa que anava pel carrer amb una destral amagada dins d’una motxilla. Tot i que sembli estrany, haver conegut la màfia ha estat una de les grans experiències de la meva vida.
 
Quant de temps vas estar vivint amb aquest personal a Sidney?
Durant sis mesos, en els que vaig conèixer molt bé aquesta ciutat.
 
En quin idioma us enteníeu?
Generalment era en castellà, o portuguès. Només hi havia un català  amb qui érem molt amics. Ell no era de la màfia, com la resta. Treballava allà per fer calés i viatjar, com jo. Dos dels legionaris que vaig conèixer al pis de Sidney van fer la cançó de la cabra, la recordes? 
 
Ah, sí home, és clar.
La lletra començava així:  La cabra, la cabra,  la puta de la cabra, la madre que la parió.... Bé, amb un d’aquests dos legionaris, ens vam fer molt amics, encara que fos molt fatxa i molt cristià. Em fotia unes rentades de cervell impressionants. Un dia em va dir que n’estava tip d’aquell tipus de vida i que volia marxar de Sidney. Tenia la intenció de marxar cap al nord i em va preguntar si volia marxar amb ell. Però que corríem molt de risc en deixar aquella màfia .

I què vas decidir fer?
Després d’estar sis mesos a Sydney vaig decidir que ja en tenia prou. Vaig prendre el risc d’abandonar aquelles màfies. Vaig marxar a uns tres mil kilòmetres al nord a unes jungles i vaig fer-ho junt amb un dels dos legionaris que havíem compartit pis a Sydney. Aquest legionari havia sentit parlar d’un australià que feia cures mitjançant un sistema anomenat Fasting que consisteix en no menjar.

Com es deia l’australià i a què es dedicava?
L’australià es deia Michael, era d’origen espanyol i estava casat amb una iugoslava. De seguida vam connectar molt, moltíssim. Suposo que perquè tenia la mateixa visió de la vida que jo. En Michael era propietari d’una d’aquelles comunitats del nord on vam arribar. Era un dels molts seguidors d’un gurú de l'Índia anomenat Osho. Un gurú que considerava el sexe com una mena d’alliberació de la ment. Però encara que la intenció fos trobar pau i il·luminació a través del sexe, bona part de la gent que anava allí només buscava senzillament sexe. Per molt bé que vulguis dur a terme una idea o projecte... sempre se t’hi cola la merda. Allí tots eren seguidors d’aquest Osho. Cada grup tenia la seva finca, dins de la jungla. Aquestes comunitats estaven situades en un lloc que es deia Kuranda, que està al costat mateix de la famosa gran barrera de Corall d'Austràlia.
 
I et vas poder quedar a viure allí ?
Sí, sí. En Michael em va dir que em podia quedar amb ells, però que el legionari no. Jo havia de treballar per ells en una granja de fruites tropicals i de tota mena. Fèiem molt de ioga, meditació i medicina homeopàtica. Amb el Michael, encara som amics i fa poc va estar aquí. Avui en dia és un personatge molt conegut. Ell treballava en una gran finca de fruita, on tenien més de 200 classes de fruiters tropicals vinguts de tot el món, hi experimentaven i en buscaven les millors llavors. A ell li agradava cantar, tocar la guitarra i escoltar com la tocava jo. Amb aquesta gent vaig aprendre molt del que representa la lluita contra aquest sistema podrit que arrosseguem des de la nit dels temps i com fer-hi front.
 
Durant quant de temps?
Vaig estar-hi un any i mig. Allí, en aquella època,  em vaig poder comprar un cotxe, tenir un compte corrent,  estar afiliat a la seguretat social i aprendre anglès, no em quedava altre remei. La família del Michael em van ajudar molt. Allí em vaig adonar que tenia un gran potencial que era tocar la guitarra. Ell feia classes de ioga i jo li acompanyava les seves classes amb la guitarra. Estava content perquè deia que la meva música ajudava a augmentar el nombre d’alumnes de ioga.
 
A més de la feina a la comunitat, també tocaves la guitarra professionalment?
Treballava i ho compaginava amb la guitarra. Un dia, que tocava en una classe del Michael, va venir una dona i em va dir que si anava al seu club de jazz a tocar em pagaria cinquanta dòlars.
 
Pinta molt bé, segueix
Resulta que el primer dia que vaig tocar en aquell club de jazz van venir unes cent persones. Pujo al escenari i nomes vaig dir: Bona nit i Benvinguts, i el nom del tema que anava a tocar. La música que composo per a guitarra són sempre Fantasies.  Cada  Fantasia l’anomeno amb un número: Fantasia 1, 2, 3, 4, 5, etc... Bé doncs, em poso a tocar sense parar. I quan vaig acabar de tocar la guitarra es va fer un silenci profund, que a mi se’m va fer llarg... Llavors vaig dir: «I ja està» I sense esperar-ho, la gent del local arrenca a aplaudir dreta i deia: Bravo, Bravo, Bravo. Des d’aquell dia, i durant molts anys, compaginava feines de dia amb tocar de nit.

M’imagino que et devies sentir molt content que et valoressin bé la teva feina amb la música.
Sí, és clar. Vaig quedar astorat i commogut. A partir d’aquell primer dia, em van llogar per tocar en aquell local. La gent venia a escoltar-me en cada actuació. Era al·lucinant. Fins i tot feien pagar i el local s’omplia. Em vaig adonar que tenia potencial per tocar arreu del món. Per desgràcia, menys aquí, a casa. Però ja saps, ningú és profeta a la seva terra.
 
Què vols dir, Agustí ?
Doncs penso que aquí, on vaig néixer, molta gent ha tingut molts prejudicis sobre la meva persona. Des de molt jove, s’ha anat escampant una mala imatge de mi. Veient-me com un sonat, com un drogoaddicte, un brètol, un dropo... No sé els motius reals, potser perquè hi ha gent que busca el més dèbil per comparar-se i sentir-se millor. Per contra, a Austràlia crec que no es tenien prejudicis sobre mi i no es qüestionava d’on era i què havia fet abans. I no és perquè fos un desconegut perquè sí que sabien qui era jo. El fet és que a partir de llavors, vaig conèixer molta gent que venia d’arreu del món. Sobretot de l'Índia. Va ser una etapa on vaig sentir-me realitzat, feliç i em vaig conèixer a mi mateix. Vaig veure que podia viatjar pel món amb la meva música. I una de les claus d’haver assolit aquest reconeixement era que la gent que venia allà no tenia cap prejudici sobre mi, ni sobre si jo havia estat toxicòman o no, ni si anava amb el pel llarg o arrapat, o si vestia millor o pitjor, o si treballava més d’això o menys d’allò...
 
A més d’aquesta experiència notable amb la música, vas tenir-ne més a nivell cultural?
Sí, recordo que a Austràlia vaig treballar d'extra a la pel·lícula El franctirador, amb Tom Berenguer i l'equip que va fer Apocalipse Now. Feia el paper de guardaespatlles del dolent. Em van ressaltar més la meva cicatriu, per fer-ho més versemblant. També vaig començar a escriure poemes, alguns dels quals s'han publicat a diferents llibres.
 
Aquest és un tema que donaria per una altra entrevista, però en aquesta em vull centrar en l’Agustí viatger, així que segueixo...  Deixant de banda la gran aventura per Austràlia de més de dos anys,  quines experiències ens destacaries de forma resumida dels posteriors viatges per Àsia, Amèrica i Oceania?
Sí, ho intentaré, encara que se’m fa difícil perquè necessitaria explicar-les amb exemples concrets. Però, entenc que aquesta entrevista té un espai limitat. Doncs mira, hi ha diferents classes d'experiències. Hi ha experiències inoblidables en el sol fet de viatjar i gaudir de rutes com el Karakorum i la ruta de la seda. La ruta Maia. La costa oest d’EEUU. Tot el sud d’Europa o els deserts de l’oest de la Xina. Llavors, hi ha també experiències de tipus interior, sentimentals i/o emocionals, però això, per mi, és impossible de relatar, coses que m’han fet canviar molt, no sols a mi, sinó també la meva visió del món, la naturalesa i el miserable impacte humà, no solament amb la natura, també entre els mateixos humans.

Durant aquestes llargues temporades que has viscut a l’Índia, què recordes amb més afecte? Quines conclusions n’extreus com experiència de vida?
De l'Índia recordo la tremenda intensitat, visions que, per dir-ho així, em van revelar tot el que té de bo i de dolent aquesta vida i, per tant, tinc jo també. El que recordo sempre són moltes persones amb les que he viatjat, sobretot a les que he estimat, amb les que he viscut moments de pura màgia. Conclusions n’hi ha moltes, la que més s’apropa a la meva manera d’esser és: «Viu ràpid i mor jove», en el sentit que a mi em sembla una barbaritat gastar els millors anys de la vida treballant per arribar als 60 i llavors adonar-se que ja és massa tard per fer tot allò que sempre havies somiat fer. Per cert, com diu en Lluís Llach: Per a mi, treballar sempre és un càstig. Però no vull parlar massa de les conclusions, més que res perquè entenc que no serien enteses ni, molt menys, compreses per la majoria de persones en general... hi ha coses que no es poden explicar, cal fer-les.
 
Per acabar, i enllaçant el viatge com símbol d’aprenentatge vital, diries que viure tant de temps i per tants llocs a fora de casa t’ha fet valorar més els teus orígens?
Mira, la veritat no t’ho sabria dir. Tot i que ja saps que des de molt jove m’he sentit catalanista i independentista. Sí que recordo un moment especialment emotiu de pertinença a les meves arrels. Va ser mentre estava a la casa del pare de la dona del Michael, en un poblet que es diu Mareeba . Hi havia anat per ajudar a cuidar al seu pare, ja molt vellet. Era una nit de l’any 1992 i havien de retransmetre per la tele la inauguració de les Olimpíades de Barcelona. Recordo que em vaig aixecar a les quatre de la matinada per veure la cerimònia inaugural. Em vaig emocionar molt. No recordo haver plorat mai tant, mentre veia com la fletxa s’enlairava per encendre el peveter i tots aquells balls i històries relacionades amb els mites del Mediterrani que escenificaven  La Fura dels Baus... Se’m fot la pell de gallina, tio.
 

Ja s’ha fet fosc quan surto de ca l’Agustí. Ha deixat de ploure. Mentre camino avall cap al xalet, el carrer Major em sembla més estret i percebo les llums més apagades. Després d’escoltar-lo amb atenció i respecte, em sento content, satisfet, però una mica cansat. Austràlia, l’Índia i d’altres viatges fascinats que ha fet per mig món... i penso que hauríem pogut estar conversant moltes més hores encara. Al records de l’Agustí, asseguts al menjador de casa seva, assaborint la seva veu calma, segura i sense embuts... se m’hi superposa el record, per a mi entranyable i alliçonador, d’una seqüència de la pel·lícula Gandhi. La càmera l’enfoca per darrera, ell ja és un home madur, ric en experiències i imbuït d’una espiritualitat i saviesa interior encomiables. Se li veu la calvície i aquella esquena bruna i esquelètica que molts li recordem. Va vestit amb un senzill dhoti de cotó blanc. Seu a la riba del Ganges i mentre contempla el flux de l’aigua reflexiona sobre el llarg periple de la seva vida. Ell, després de viatjar per mig món, d’haver conegut infinitat de cultures, de lluitar amb coratge i intel·ligència per la independència de l’Índia... per fi torna de nou a casa. Just llavors entén que una de les coses més valuoses que li ha donat el viatge és entendre que estima com mai els seus orígens.


Pitxi




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
La nostra gent, Literatura, Records, Poemes, Portada

Paraules pel Pep

SI COMENÇA EL DIA I JO NO SÓC AQUÍ, de David Romano Traducció...
Opinió, Articles, Portada

PULS'METRE

BAIXA : La recent remodelació del Pont Vell, situat al vell camí de Reus, amb...
La nostra gent, Records, Portada

naixements 2018

Anaïs Flores Rabascall va neixer el dia 22 de gener del 2018.
Què passa, Notícies, Portada

 Reconeixement per Xavier Joanpere, Fito Luri i Esteve Giralt en la vuitena edició dels Premis Amenós de Reus

El darrer 3 d'abril es van atorgar els premis Jaume Amenós als que més Enganxen...
La nostra gent, Records, Portada

LA FAMÍLIA QUE UN ESCULL

Jo vaig conèixer al Pep el dia que la Rosa me’l va presentar com el seu company....
La nostra gent, Records, Portada

A reveure, amic

No sé com fer-ho, Pep. M´han demanat que escrigui un article en record teu per a...
Recerca, De cinema, Portada

De cinema

Un ofici vocacional (I) Docent, mestre/a, professor/a, formador/a.... mots amb diversos...
La nostra gent, Records, Portada

Recordant el Pep

No recordo la primera vegada que vaig veure el Pep. Era, simplement el “Pep de las...
Què passa, Notícies, Portada

La problemàtica de l€avellana, l€oli d€oliva i els cítrics es fa sentir al Parlament Europeu

El passat dilluns 18 de març un grup d’alcaldes, regidors i productors del Baix...
Què passa, Entitats, Activitats, Ampa escola, Portada

CARNAVAL 2019 A VILAPLANA

Turuuuut Tuuruuut!!!!! Ja arriba el carnaval!!!! Es fa saber: a tots els habitants de...
Què passa, Entitats, Activitats, Ampa escola, Portada

ANEM A BUSCAR EL TIÓ A VILAPLANA 2018

Pensàvem que els tions ja no arribarien a Vilaplana, però finalment, un...
La nostra gent, Records, Portada

Entrar a la rotonda sense mirar

ENTRA A LA ROTONDA SENSE MIRAR per Antònia Farré In memoriam Pep de Las Heras...
Història, Història local, Portada

El Col·lectiu Llibertari de Vilaplana

Aquest número de Lo Pedrís obre les pàgines al relat i la història...
La nostra gent, Efemèrides, Portada

Demografia 2018- Naixements

Paula de las Heras Ramon va neixer el 3 d'agost del 2018
Recerca, De cinema, Portada

De Gaudís, Goyas i 'scars

L’any s’estrena amb aquestes tres gales, una darrera l’altra. En la primera,...
Recerca, Natura, Portada

Rutes per a caminar

Pont Foradat - Pont del Morral Desplegat - Cova de la Roja - barranc afluent de les Tosques -...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

TOM€S BIGORRA MUNTÉ (60 anys) Enginyer Tècnic Industrial

“En tant que treballes per a la gent, el que busques és resoldre inquietuds i...
Opinió, Articles, Portada

Cultura, un servei públic com tants d'altres

En els darrers anys, les polítiques en matèria cultural s’han centrat a...
Què passa, Recerca, Entitats, Activitats, Tradicions, Escola, Portada

El Carnestoltes

EL CARNESTOLTES   Història del Carnaval   La festa del Carnaval...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

El saxòfon

Al desembre i al gener, els nens i les nenes d’Educació Infantil, han rebut una...
Opinió, Articles, Portada

PARAULES QUE FAN MAL

Aixecar-me del llit, i posar els peus sobre el terra moll, ple de realitat, ha sigut tot un...
Entitats, Història, Història, Escola, Portada

NOTTING HILL CARNIVAL  

When we think of Carnival, Great Britain is not the first country that comes to our head, but...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

Le Corps Humain

Les élèves de sixième ont fait un travail d'investigation.  Ils...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

UN CARNAVAL M€GIC

El carnaval sempre és una festa ben divertida en què totes i tots ens ho passem...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

Carnaval màgic

El passat divendres 1 de març vam celebrar el carnaval de l’escola amb una ja...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

Vilaplana i la nau Apilo XII

En aquesta escola ens preocupem molt pel medi ambient (no tenim el distintiu d’escola...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

Carnaval a l'escola: la classe dels Barrets Màgics

Els nens i nenes de la classe dels petits de l’Escola Cingle Roig aquest curs som la classe...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

Carnaval a l'escola

TOTES LES NENES I NENS DE l’Escola Cingle Roig VAM TRIAR DISFRESSAR-NOS DE MAGS AQUEST...
Què passa, Entitats, Notícies, Escola, Portada

TRAIEM LES PLANTES AL CARRER!!!!

Com ja sabeu, la nostra escola és Escola Verda. Ja fa anys que participem d’aquest...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

L€ESCOLA DE VILAPLANA, ESCOLA VERDA!!!!

El dijous 7 de març, el comitè ambiental de la nostra escola va anar a Falset a...