Premsa on line18/02/2004

30 anys del 1r partit de Mora amb el Barça

El Periódico de Catalunya se’n fa ampli ressò. El Club que és més que un club, ha commemorat el 30è aniversari del resultat del futbol català més comentat: El famós 0-5 davant del R. Madrid.

Coincidint amb aquesta data, Pere Valentí Mora, el més recordat esportista de Vilaplana, també celebre el 30è aniversari del seu primer partir de lliga amb el Barça, que va coincidir amb aquest partit del qual tothom s'enrecorda:

”LES TENSIONS AMB EL CLUB BLANC // L'ANIVERSARI D'UNA GESTA“

“La profanació de la Cibeles”

“Avui fa 30 anys de la victòria per 0-5 que el Barça de Cruyff va firmar al Bernabéu. Alguns jugadors van vestir l'estàtua amb la samarreta blaugrana la nit que 2.000 persones van celebrar la golejada a Canaletes”

"Cinc cops va plorar la Cibeles. Madrid estava de dol i pels carrers es comentava... en Flandes se ha puesto el sol". La cançó de La Trinca ha envellit, com els protagonistes de la gesta. Però aquell 17 de febrer de 1974, quina nit la d'aquell dia, avui fa 30 anys, a les 8 del vespre, va començar la gesta més gran que el Barcelona ha escrit mai al Santiago Bernabéu. Primer, Asensi; després, Cruyff; Asensi, una altra vegada; Juan Carlos, i Sotil. 0-5.

La televisió, en blanc i negre, oferia el partit de la setmana cada diumenge. S'havia triat el duel del Bernabéu. El camp estava ple. Els blaugranes sortien de favorits. Francisco Franco, el dictador, afrontava el seu penúltim any de vida, però seguia sense tremolar-li el pols.

Mentre el Barça vencia el Madrid i li infligia la humiliació més gran soferta a casa, els advocats de Salvador Puig Antich esperaven rebre la clemència dels militars. No va arribar mai. Tretze dies després el van executar.

Santiago Bernabéu, per raons d'edat, gairebé no anava a l'estadi. "Vivia a Calp i estava pràcticament retirat", recordava Agustí Montal, divendres passat al seu despatx. El president del Barça, que va acompanyar l'equip, va dinar amb la desena de periodistes desplaçats a Madrid al restaurant José Luis. Hi havia eufòria per la imparable marxa del conjunt que dirigia Marinus Michels. "L'amo del restaurant ens va invitar a les postres. I quina va ser la nostra sorpresa quan es va presentar amb un gran pastís amb l'escut del Madrid". Montal el va partir en quatre trossos i va fer broma dient que eren els quatre gols que faria el Barça.

La lesió de Sadurní

Els jugadors, mentrestant, mataven el temps a l'hotel Barajas. A aquelles hores, s'havia confirmat un contratemps considerable. Salvador Sadurní, el porter titular, no podia jugar per lesió. Pere Valentí Mora s'enfrontava a un repte majúscul. Jugaria el seu primer partit de titular a la Lliga. Els seus companys, inquiets, li preguntaven com estava. I a ell només el preocupava dissimular la "responsabilitat" que sentia. "Tranquils, jo ja he jugat aquí amb l'Oviedo", els deia.

Va saltar a la gespa a escalfar, amb un jersei gris semblant al del seu ídol Dino Zoff que encara conserva. No era ni una samarreta de porter, sinó un polo comprat en una botiga de Barcelona. Fidel a un costum que van adquirir, Carles Rexach va anar cap a ell, a disparar-li dues o tres pilotes en l'escalfament, per comprovar si Mora estava tan tranquil com afirmava. Van respirar alleujats. Estava preparat.

Orrantía Capelastegui, col.legiat navarrès, va xiular l'inici. Montal, a la llotja, intentava dissimular els nervis. "El Barça és un bon equip, però el Madrid és la glòria d'Espanya i la del Movimiento Nacional". El seu interlocutor portava una gavardina grisa. Aquesta va ser la frase que va pronunciar mentre li oferia la mà al president blaugrana. A Montal ja li havien indicat que el personatge era Joaquín Gutiérrez Cano. Franco l'acabava de nomenar ministre de Planificació i Desenvolupament.

Nou punts d'avantatge

El Madrid va sortir llançat. "Era l'última oportunitat que tenia d'enganxar-se a la Lliga, i allò va ser la rematada", recorda Rexach. Els blancs anaven en setena posició, a 9 punts d'un Barça que havia encadenat 17 partits sense perdre. La ratxa, que es va allargar 28 partits, havia començat en la sisena jornada davant els blancs, que havien empatat a zero al Camp Nou. Els blaugranes estaven en posició de descens. Cruyff encara no havia debutat. "S'estava gestant un canvi de concepte futbolístic, com després va passar amb el dream team", evoca Charly.

0-1. El ministre, el de la glòria a Espanya i el Movimiento, es va girar cap a Montal. "El Barça té millor equip aquest any, ¿eh?". Montal va apuntar un somriure. 0-2. El ministre ja no va dir res més. 0-3. La nit començava a ser històrica. El públic cridava. "¡Vell! ¡A casa, que no serveixes". Aquell home era Bernabéu. El ministre, l'home de Franco, es va aixecar: "¡La Força Pública! ¡Que facin callar aquests indesitjables". I aquells indesitjables van callar.

"El resultat va ser una mica enganyós, ells van tenir dues o tres ocasions per marcar al principi", explica Quique Costas, una apreciació que els seus companys de quinta no comparteixen. "Van anul.lar un gol de Macanás per fora de joc", apunta De la Cruz, que, no obstant, va considerar merescuda la golejada. I Mora, des de l'altra porteria, es va quedar amb una altra sensació: "Si els haguéssim atacat fort, hauríem marcat més gols".

Comiat amb aplaudiments

En una inusitada reacció, que cap dels protagonistes entenia --¿reconeixement? ¿felicitació? ¿càstig als seus?--, el Bernabéu els va acomiadar amb aplaudiments. Els detalls de l'enfrontament s'han perdut amb el temps. Però en la memòria de cada un s'hi conserva una imatge gravada. "Aquella nit vaig començar a entendre el sentiment del barcelonisme", assegura De la Cruz, un lleonès que havia arribat al Camp Nou procedent del Granada, i que va tenir l'honor de ser l'únic que va disputar íntegrament els 34 partits d'aquella Lliga. "El que més em va sorprendre va ser la quantitat de gent que va entrar al vestidor; no podíem anar ni a la dutxa".

La gentada es va repetir quan la plantilla va tornar a l'hotel. En el sopar, Cruyff va demanar xampany francès amb l'anuència de Michels, Míster Marbre. S'hi va arribar Joan Manuel Serrat. Havia comprat 12 entrades. Estava gravant a Madrid, però se li va allargar la feina a l'estudi i no va poder anar al partit. El sopar era agradable... I llavors va arribar un convidat curiós, el fill de Ramón Serrano Suñer. Va dir que era culer i que no se'l volia perdre.

A les 10 de la nit, 2.000 seguidors poblaven Canaletes. Només van poder disfrutar una hora i mitja, fins que es van presentar dos jeeps dels grisos. Van carregar contra ells. No van poder cantar allò de "Visca Catalunya i en Montal". Però van disfrutar. Tant com la reduïda expedició de jugadors que es va escapar de l'hotel per anar a La Cibeles i profanar el santuari de les celebracions madridistes col.locant a l'estàtua la samarreta blaugrana.”

Raquel Virgili

El Períodico de Catalunya, 17-2-2004

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

16/02/2026Passatemps, Portada

30 anys del 1r partit de Mora amb el Barça

Nou usuari

Usuari registrat